23-24 de maig, 2014. Festival Ambivalence(s), Valence, França

Mitjançant la utilització de 4 coreografies icòniques de la història de la dansa i de la història personal del creador, l'espectacle proposa re-encarnar-les com un gest simbòlic d'admiració i reconeixement, però també com un exercici d'auto-crítica humorística del món de la dansa i els seus referents. Un collage coreogràfic entre el claqué de “Singin’ in the Rain”, la disco de “Saturday Night Fever”, la dansa contemporània de “Rosas” i la dansa clàssica de “La Mort del Cisne”, imprès en un únic cos que (re)interpreta part de la memòria col·lectiva de la dansa per tal de projectar reflexions sobre la performativitat, la propietat, l’abstracció o la representació en la dansa i la seva història.

“Sin baile no hay paraíso” no pretén ser una mera explosió multi-disciplinar, tot i que combina diversos llenguatges. No vol ser una celebració banal de la diversitat en la dansa, tot i que desplega diferents realitats coreogràfiques. “Sin baile no hay paraíso” és una collage escènic de quatre coreografies icòniques que formen part dels meus referents com a ballarí i creador de la mateixa manera que formen part de l’imaginari col·lectiu. És una orgia estructurada i assajada d’allò que per mi és molt personal, però que alhora és completament universal. I és amb aquest diàleg entre allò privat i allò comú, entre les meves influències i els teus records, entre la meva suor i la teva mirada, amb el qual proposo posar al mateix nivell aquestes quatre coreografies històriques i passar-me pel forro l’estúpida separació entre cultura popular i alta cultura.

El somriure exagerat de Gene Kelly. La xuleria del Travolta. La perfecció matemàtica de Keersmaeker. El drama virtuós de Plitseskaya. Aquella facilitat a la felicitat dels musicals. La impossibilitat de coreografiar la llibertat de la discoteca. La dramatúrgia de la repetició del moviment abstracte. L’estilització màxima de la representació de la mort.

Cada fragment, cada gest, cada dansa no és només l’expressió formal d’un estil o una disciplina de moviment. Cada un d’ells és una síntesi ballada d’una pràctica coreogràfica més gran, que es podria traduir en un posicionament vital, en una manera d’entendre i interpretar la realitat. “Sin baile no hay paraíso” és un selecció personal d’algunes d’aquestes maneres, una revisió de la influència d’aquelles visions, un homenatge a la meva infància com a ballarí per redefinir les meves passions com a coreògraf.

Òscar Wilde va dir que l’únic deure que tenim amb la Història és el de reescriure-la. “Sin baile no hay paraíso” és una reescriptura personal d’una història personal. Però no és assaig ni novel·la, més aviat una mena de còmic amb vinyetes ballades, sense trama ni drama, però amb dibuixos i textos de les danses passades de quatre herois que captiven amb els seus poders efímers.

veure RYDER NECESITATS TÈCNIQUES (pdf)