pere faura
   performance artist
(press) sin baile no hay paraiso.
    la meva història de la dansa
   
press:
data autor / publicació lang
2016.Octubre.30 Marta Carrasco / ABC Sevilla es
2016.Octubre.29 Rosalía Gómez / Diario de Sevilla es
2016.Febrer.7 Martina Alcobendas / Balla Barcelona ca
2015.Setembre.29 VIDEO / Lliurament dels 40 Premis FAD Sebastià Gasch d’Arts Parateatrals / BTV ca
2015.Abril.9 VIDEO / Àrtic - Entrevista amb Pere Faura / BTV ca
2015.Abril.8 VIDEO / El coxi vermell - Entrevista con Pere Faura / Dansart Barcelona es
2014.Novembre.19 VIDEO / Versus - Pere Faura vs. Sergio Boris / Tardor Temporada Alta es
2015.Abril.12 Jordi Sora / escena de la memòria ca
2015.Abril.10 Redacció / ara.cat ca
2015.Abril.10 Marta Cervera / elperiodico.cat ca / es
2015.Abril.10 Cultura La Vanguardia / La Vanguardia Que Fem ? ca
2015.Abril.9 Andreu Gomila / Time Out ca
2015.Abril.9 Andreu Gomila / Time Out ca
2015.Abril.9 ACN / lavanguardia.com ca / es
2015.Març.27 VIDEO / tv3 recomana / TV3 Pere Faura.Sin baile no hay paraíso.Mercat de les Flors ca
2015.Març.24 Jordi Ribot Thunnissen / El Blog del Mercat de le Flors ca
2015.Març.5 Bàrbara Villuendas / Cadena Ser Radio Lleida ca
2014.Maig.28 Chalotte Lipinska / pirotechne fr
2014.Maig.24 PONERS podcasts redaction / Radio Saint Ferréol fr + ca
2014.Maig.23 Amelie Blaustein Niddam / toutelaculture.com en
2014.Maig.23 Rosita Boisseau / M le magazine du Monde fr
2014.Maig.22 redaction / llull.cat en+fr+es+ca
2014.Maig.21 redacción / xtrart.es es
2014.Maig.15 Sarra Ben Hamida / mouvement.net fr
2013.Novembre.02 J.A. / Diari de Sabadell ca

press_24

No me toques a Gene Kelly...
Marta Carrasco / ABC Sevilla
30.Octubre.2016

Mes de Danza: El artista y coreógrafo Pere Faura debuta con «Sin baile no hay paraíso» en el teatro Central

Confieso sin pudor que yo también tengo mis mitos en la danza, y por no ser cansina, coincido con Pere Faura con uno de ellos, Gene Kelly.

Y es que Faura, retornado bailarín y coreógrafo, ha creado un montaje con un poético título, «Sin baile no hay paraíso». Más de uno creemos firmemente que es así.

El artista ha tomado de su memoria aquellos mitos que le llevaron a bailar. Esos iconos que quedan en el alma, para bien o para mal, pero que sellan tu destino para siempre. Es un gesto de admiración y de reconocimiento, pero también de crítica humorística hacia el mundo de la danza, hecho por un bailarín.

En una primera parte a modo de prólogo más performática, Faura nos verbaliza la coreografía de la mítica escena, «Singin’in the rain» de Gene Kelly, y dice que es como «una metacanción, que te dice lo que ocurre y baila lo que pasa».

Luego se transforma en Travolta y al mismo tiempo verbabiliza la danza, «¿este baile es suyo o ya es mío porque yo lo hago?». Anne Therese de Keersmaeker es su siguiente mito, y su obra «Deux ombres sur le mur plus RGB», donde Faura se desdobla y lo explica segun Keersmaeker. Y finalmente, la gran escena del ballet blanco, «La muerte del cisne», tomando la coreografía de Maya Plisestkaya sobre un texto de Anna Pavlova, primer cisne de la historia. «Ella, al sentirse morir, pidió que le trajeran el traje de cisne y murió con así vestida», cuenta Faura. Baja una barra de vestuario y allí aparece el vestuario icónico de cada danza: el sombrero y el paraguas, los pantalones campana, el rigído traje negro liso y el tutú blanco de plato. El artista se coloca cada pieza sobre la otra, a modo de «cebolla», que se irá quitando.

Y empieza la danza de cada disciplina combinando todos los lenguaje: el claqué del musical, los movimientos de música disco, la hierática y rígida coreografía de Keersmaeker, y finalmente la danza del ballet blanco. Todo ello acompañado de un magnifico cuadro escénico a base de proyecciones que van convirtiendo el escenario en el espacio preciso para cada estética de la danza, finalizando con Faura vestido de tutú blanco bailando la coreografía del cisne con la proyección de un teatro imaginario.

Hay un epílogo a todo este universo y Faura lo traslada a «megamix» con las versiones de «Dance Me to the End of Love» de Lena Mandotter, Jorge Drexler, Mistress Barbara y Pete Alderton. Y ahí Pere Faura se desprende de sus fantamas, incluso de sus mitos, aunque sobrevuelan la coreografía constantemente.

«Sin baile no hay paraíso» es un talentoso montaje de un creador que ha hecho de esta obra una propuesta personal, llena de humor y también de sentimientos, a camino entre la danza, el teatro y la performance. Al final el público recibe un interesantísimo librito con el estupendo y amplio material de trabajo que se ha usado para la obra. ¡Viva Gene Kelly!

 

abc sevilla

font / source :
>
http://sevilla.abc.es/cultura/sevi-no-toques-gene-kelly-201610292224_noticia.html

^ press index
< sin baile no hay paraíso

press_22

El placer de bailar lo bailado
Rosalía Gómez - diariodesevilla
29 Octubre, 2016

Mes de Danza. Dirección y performance: Pere Faura. Escenografía visual: Desilence Studio. Diseño de iluminación: Israel Quintero. Montaje musical: Arturo Castillo. Diseño de vestuario: Txell Janot. Lugar: Teatro Central. Sala B. Fecha: Viernes, 28 de octubre. Aforo: Tres cuartos de entrada.

Muchos grandes de la danza cuentan cómo decidieron su futuro en un instante concreto. Alicia Alonso, por ejemplo, dice que fue viendo bailar a La Argentina en Cuba. Pere Faura (1980), que llegó bastante más tarde a la danza que a la música y al teatro, parece haber tenido más de un destello.

En Sin baile no hay paraíso,

estrenada en 2014, el artista recoge algunos de esos momentos bailados que lo hicieron amar la danza, un arte "capaz de revelar lo que no podemos ver y lo que no podemos nombrar", en palabras de Anne Teresa de Keersmaeker (Rosas) que Faura utiliza en escena junto a otros textos de distinta procedencia.

En realidad, la palabra abre, cierra y permea este trabajo, mucho más teatral que dancístico, aunque la danza sea su tema central y el protagonista, con aspecto de hombre de la calle, baile mucho y muy bien, haciendo suyos los números que contribuyeron a forjar su historia como bailarín. Éstos son Bailando bajo la lluvia -deliciosa la disgresión inicial sobre la coreografía- de Gene Kelly, la escena disco de Travolta en Fiebre del sábado noche, el hermoso Piano Fase de Rosas, con la música de Steve Reich -pieza que se ha podido ver en este mismo teatro- y la celebérrima La muerte del cisne (de Fokine / Saint Säens) que bailara la Pavlova en más de dos mil ocasiones.

Faura, con vestuario ad hoc, tutú incluido, glosa primero y baila después las cuatro piezas, sin quedarse en la mímesis, hablando siempre desde su propio ser como persona y como artista. Eso es lo mejor de esta pieza en la que, si recurre al pasado, es sólo para hablar de su presente.

Al final, con el emblemático tema de Leonard Cohen, Dance Me to the End of Love (en las versiones de Lena Mandotter, Jorge Drexler, Mistress Barbara y Pete Alderton), nos muestra las muchas maneras que existen de afrontar la danza y su capacidad actual para disfrutar con todas ellas.

diario de sevilla

font / source :
>
http://www.diariodesevilla.es/ocio/placer-bailar-bailado_0_1076592418.html

^ press index
< sin baile no hay paraíso

press_22

Pere Faura i la dansa pop
Martina Alcobendas (Barcelona) - https://ballabarcelona.wordpress.com
7.Febrer.2016

Sin baile no hay paraíso

Pere Faura (1980, Barcelona) és molt més que un ballarí i coreògraf. Abans de graduar-se a la School for New Dance Development (SNDO) d’Amsterdam el 2006, Faura va estudiar música al Conservatori Municipal de Barcelona durant 10 anys, va formar-se durant dos més com a actor a l’Institut del Teatre, va cursar estudis de dansa contemporània a Àrea i va estudiar un any de Comunicació Audiovisual a la Universitat Autònoma de Barcelona. No en va, Faura es defineix a si mateix com un performance artist. La llista de produccions en què ha participat, tant fent de ballarí com de director o coreògraf, és amplíssima. Sin baile no hay paraíso, Streaptese i Bomberos con grandes banderas són, tanmateix, les peces més representatives de la trajectòria de Faura com a director i ballarí.

Sin baile no hay paraíso, que va arribar al Mercat de les Flors l’abril de 2015, va ser aplaudida unànimement per la crítica. L’ espectacle va rebre una nominació als Premis Butaca el mateix any que també van concórrer al certamen com a aspirants als premis de dansa la companyia Akram Khan i Israel Galván per Torobaka, Marcos Morau (La Veronal) per Islàndia i la companyia Sharon Fridan per Caída libre.

En aquesta peça, Faura reivindica el paper de la música disco, els streaptease i els musicals nord-americans com a part de la seva personalitat artística. Tampoc no hi faltaven els clàssics. A més d’interpretar i reinventar coreografies de John Travolta (Saturday Night Life) o Gene Kelly (Cantant sota la pluja),  Faura va atrevir-se amb la mítica Mort del Cigne de Maya Plisetskaya, tutú inclòs, i amb Fase de Rosas danst Rosas.

Bomberos con grandes mangueras (2010)i Streaptease (2009) són creacions més políticament incorrectes. La primera, en paraules del propi Faura, recrea “l’imaginari pornogràfic com a pràctica coreogràfica” amb música de Vivaldi. A la segona, el ballarí explora els paral·lelismes entre l’audiència i el voyer per mitjà de tècniques importades de la videodansa o el teatre. Ambdues han estat produïdes a Amsterdam i, des de la seva estrena, s’han representat a tota Europa en més de 4 i 9 idiomes diferents respectivament.

“La dansa contemporània s’ha pres massa seriosament a ella mateixa durant molt de temps”, va declarar l’artista a Time Out l’any passat. “Crec que cada peça ha de ser un diccionari i un conte en ella mateixa. Ha de proposar un llenguatge i articular un discurs amb aquell llenguatge”. Faura, que va començar actuant a musicals, sap bé de què parla. A més del teatre musical, i abans d’arribar a la dansa contemporània, va formar-se en les disciplines del claqué i la dansa clàssica. Això el converteix en un artista polifacètic, capaç de fusionar els estils més diversos en una coreografia plena de gestos de complicitat als referents de la seva generació.

font / source :
>
https://ballabarcelona.wordpress.com/2016/02/07/pere-faura-i-la-dansa-pop/

^ press index
< sin baile no hay paraíso

press_21

Lliurament dels 40 Premis FAD Sebastià Gasch d’Arts Parateatrals al Disseny Hub Barcelona
BTV - Barcelona Televisió
29.Setembre.2015

La companyia Agrupación Señor Serrano ha rebut aquest dilluns el premi FAD Sebastià Gasch d'Arts Parateatrals, que el Foment de les Arts Decoratives atorga, des de fa 40 anys, a projectes innovadors del món de l'espectacle. El FAD ha distingit també amb un premi honorífic el veterà escenògraf Iago Pericot. L'acte ha tingut lloc al Disseny Hub Barcelona.

El FAD va lliurar també tres Aplaudiments, un dels quals al ballarí Pere Faura, qui va aprofitar l'entrega per fer un dels seus coneguts "streptease", amb imitació de Miquel Iceta en campanya inclosa.

Uns premis que, recordem-ho, estan dedicats a Sebastià Gasch, periodista, crític i gran defensor de les avantguardes, sobretot des del Manifest groc, que va signar conjuntament amb Salvador Dalí.

font / source :
>
http://www.btv.cat/btvnoticies/2015/09/29/lliurament-dels-40-premis-fad-sebastia-gasch-darts-parateatrals-al-disseny-hub-barcelona/

^ press index
< sin baile no hay paraíso

press_20

Àrtic: Entrevista a Pere Faura
BTV - Barcelona Televisió
9.Abril.2015

font / source :
>
http://www.btv.cat/alacarta/rtic-1/38581/

^ press index
< sin baile no hay paraíso

press_19

EL COIXÍ VERMELL: Entrevista con Pere Faura
8.Abril.2015

font / source :
>
https://www.youtube.com/watch?v=51Xjad6CYfQ

^ press index
< sin baile no hay paraíso

press_18

VERSUS - Pere Faura vs. Sergio Boris - Tardor TA - Captítol 8
redacció Festival d'arts escèniques Temporada Alta
19.Novembre.2014

font / source :
>
https://www.youtube.com/watch?v=_3KTB8oM7mw

^ press index
< sin baile no hay paraíso

press_17

Pere Faura, en mode políticament correcte
Jordi Sora / http://escenadelamemoria.blogspot.com.es/
12.Abril.2015

Ara.cat

Sin baile no hay paraíso. La meva història de la dansa
Pere Faura
Mercat de les Flors, 10 d'abril de 2015

La meva admiració per la feina de Pere Faura és indiscutible. M'he referit a ell com el millor performer del país. I hi insisteixo. No és només pel seu sentit de l'humor, tant necessari en els temps que vivim. És sobretot per una afinada capacitat d'autocrítica amb la pròpia feina artística i, per extensió, amb el món de la dansa. Una especialitat a la qual ell dóna categoria d'investigació, omple de sentit actoral i difon moltes vegades entre un públic molt divers i a qui mai deceb. I ho fa des del control estricte dels productes que presenta i amb una enganyosa percepció de provisionalitat, de controlada improvisació. Danza y chistes és un bon exemple d'això, mentre que la peça de mig format Dansa real, ja! és la base sobre la que ha anat perfilant aquest nou espectacle estrenat el 2014 i que per fi ha arribat al Mercat de les Flors.

El títol és ben explícit: Sin baile no hay paraíso. La meva història de la dansa. Un emocionat viatge a través de quatre solos ben coneguts: Singing in the rain, de Gene Kelly; You should be dancing, de Saturday night fever, ballat per John Travolta; Fase d’Anne Teresa De Keersmaeker i Michele Anne de Mey, de la companyia Rosas i La mort del cigne de Maia Plissétskaia.

L'espectacle es divideix en dues parts diferenciades: en la primera disecciona amb intel·ligència didàctica els diversos elements conformadors de l'experiència artística. El moviment i les seves parts, la coreografia i la interpretació ballada, el paper del públic; i explica diverses anècdotes relacionades amb aquelles peces amb la veu en of d'Enric Arquimbau. Lluny de gravetats compositives i amb el suport d'algunes cites molt rellevants, convida a una reflexió general sobre la dansa. A mig camí entre la paròdia compartida i l'emocionalitat personal -fins en algun punt desbordant- des de la qual fa còmplice l'espectador d'una història tant fàcil de reconèixer, com estranyament dispersa. Abraça en un mateix escenari el cinema musical, el ballet clàssic, la discoteca i la composició minimalista de Steve Reich. I l'escenografia visual de Desilence Studio, sobre la idea d'espai de Jordi Queralt, serveix de punt d'anclatge per transmetre la màgia tantes vegades relatada de les primeres projeccions del cinema sonor; els vespres musicals del Studio 54; les primeres obres performatives de dansa contemporània; o el disciplinat ballet del Bolšoj de Moscou. I per fer possible aquesta amalgama de sensacions, l'aposta d'aquest sòlid equip creatiu és apel·lar el públic a imaginar, més que no pas grans concrecions sobre l'escenari.

És en la segona part on Pere Faura desborda aquella intencionalitat i afina la tesi coreogràfica: sobre la base d'aquelles composicions, desplega un solo arrelat en els eixos esmentats, però alhora alliberat. Mentre fa un homenatge a aquells que van senyalar-li el camí a seguir, se sustreu de la seva influència per esdevenir imatge en moviment actual, real, factible i incardinada sobre la realitat present, atent al públic que segueix les seves execucions i, sobretot, fidel a un estil, una manera determinada d'entendre el joc de la dansa -o més aviat la vida en dansa- amb què alliberar el propi cos i esdevenir performer i no només (ni tan sols) un ballarí que es mou als dictats de les modes o els imperatius artístics. Doncs bé: aquí és on probablement l'espectacle queda curt. Perquè si bé la construcció general porta a un clímax final de trencament i s'espera amb fruïció aquest moment àlgid de desconstrucció definitiva del lleguatge, es produeix un tímid pas enrera, una reserva, com una parada de salvaguarda que impedeix copsar tot l'instrumental personal i professional d'aquest artista. El terç final està lluny de la destacable radicalitat i creativitat forta d'anteriors composicions. No treu mèrit això al destacable conjunt, és ben cert, però té un excés de prudència interpretativa que tinc la impressió que l'allunya una mica de la frescor i ingenuïtat marca de la casa Faura.

P.D: Unes hores després de publicar aquesta crítica em fan l'observació que l'espai escènic és idea de Desilence Studio i que l'escenògraf Jordi Queralt s'incorpora com a col·laborador en el procés final creatiu. Gràcies per la puntualització!

font / source :
>
http://escenadelamemoria.blogspot.com.es/2015/04/pere-faura-en-mode-politicament-correcte.html

^ press index
< sin baile no hay paraíso

press_16

De John Travolta a ‘El llac dels cignes’: la història de la dansa segons Pere Faura
Redacció / ara.cat
10.Abril.2015

Ara.cat

El ballarí i coreògraf Pere Faura presenta al Mercat de les Flors des d’avui fins diumenge Sin baile no hay paraíso.
Es tracta d’un espectacle en què reinterpreta quatre solos icònics de la història de la dansa que alhora són els que el van motivar a dedicar-s’hi. Les quatre peces són tan populars i diferents com Cantant sota la pluja de Gene Kelly, El llac dels cignes en la versió de Maya Plisetskaya, un fragment d’una peça d’Anne Teresa De Keersmaeker i els moviments disco de John Travolta. “Són quatre peces que formen part de la meva formació”, diu. A l’obra, que juga amb l’espectacularitat, reflexiona a través del text i el moviment sobre l’obvietat dels musicals, la propietat del moviment, el concepte de variació i la representació de la mort.

font / source :
>
veure / view Page Source

^ press index
< sin baile no hay paraíso

press_15

 

Síntesi d'un somni
Marta Cervera - elperiodico.cat
10.Abril.2015

Pere Faura evoca els seus herois John Travolta, Maia Plitseskaia i Gene Kelly a 'Sin baile no hay paraíso', un solo autobiogràfic i didàctic

Divendres, 10 d'abril del 2015
Pere Faura, en pla Travolta, en una escena del muntatge.

Sin Baile
Pere Faura, en pla Travolta, en una escena del muntatge. foto TATIANA HALBACH

Només Pere Faura (Barcelona, 1980) és capaç d'unir sense complexos en un mateix espectacle quatre coreografies tan diferents com el ball que es marca Gene Kelly a Cantant sota la pluja, el solo discotequer de John Travolta a Febre del dissabte nit, les variacions matemàtiques de la dansa contemporània d'Anne Teresa de Keersmaeker i l'escena de la mort a El llac dels cines de la divina Maia Plitseskaia. A través de tots ells, a partir del moviment i d'un didàctic diàleg amb el públic, Faura explica la seva relació amb la dansa a Sin baile no hay paraíso, una performance per a tots els públics que arriba avui a la sala principal del Mercat.

La seva nova versió és la més completa de les que ha fet fins ara. «Encara que segueix tenint l'humor que sempre hi ha a les meves obres, n'he eliminat parts còmiques. Estic en un pla més existencial. Ara l'espectacle té un to més poètic», diu Faura. Els quatre solos elegits són peces icòniques. Totes el van marcar i el van impulsar a realitzar el seu somni de dedicar-se a la dansa.
Recorregut artístic i vital

Faura va començar ballant en musicals. Després va fer claqué fins que se'n va cansar i va voler provar el ballet clàssic, «encara que el meu cos no fos l'ideal», recorda el coreògraf, que al final va trobar el seu lloc en la dansa contemporània, molt més oberta a experiments i altres disciplines. Això explica tres de les coreografies escollides. La inclusió del número disco dance de Travolta és el seu particular homenatge als balls a la discoteca, «un element de formació que també considero important», revela. Cada solo li dóna peu a parlar de diferents aspectes de la dansa i de la història del gènere. Quan es posa a l'estil Travolta porta a col·lació el tema de la propietat del moviment, i amb la peça de Keersmaeker ressalta la connexió entre música i dansa a través del concepte de variació. «La seva peça és potser la menys coneguda pel gran públic, però la incloc a l'espectacle perquè ressalta com ningú la connexió entre moviment i música».

El solo de Kelly serveix per plasmar l'obvietat dels musicals i el de Plitseskaia, per a una cosa molt més profunda, la mort. «Explico com va morir Anna Pavlova, que va voler fer-ho amb les botes posades. Quan va veure a prop el seu final a causa d'una pulmonia, va demanar que li portessin el vestuari de cigne per morir amb ell», rememora el coreògraf.

Més enllà d'oferir les coreografies originals, «que ha sigut la part més dura de tot», també mostra la seva versió de cada una, molt més actual. «Aquest espectacle és una declaració de principis, perquè la dansa és un tot. Sense referents no hi ha evolució».

Una escenografia simple però sorprenent juga tant amb elements retro com amb originals projeccions de Desilence Studio, que també va crear les de l'exitós musical El petit príncep.

font / source :
>
ES / http://www.elperiodico.com/es/noticias/ocio-y-cultura/sintesis-sueno-4086907
> CA / http://www.elperiodico.cat/ca/noticias/oci-i-cultura/sintesi-dun-somni-4086907

^ press index
< sin baile no hay paraíso

press_14

SIN BAILE NO HAY PARAISO. LA MEVA HISTORIA DE LA DANSA
Cultura La Vanguardia Que Fem ? / La Vanguardia
10.Abril.2015

I quan la lliçó d'història de la dansa to la dona algú com ara Pere Faura, ja pots estar ben segur que aquesta resultarà ben original, i molt probablement també ben divertida. Faura ha volgut recollir en un sol espectacle quatre coreografies d'aquelles que ell mateix defineix corn del tot icòniques, i ben representatives alhora de quatre maneres d'entendre la dansa que, a primera vista, semblen tenir poc a veure les unes amb les altres. I després ha tingut la gosadia de posar-se ell solet a ballar-les totes; quelcom d'altra banda gens estrany en algú que, de gosadia, ja n'ha demostrat rnolta en ocasions anteriors, en que ha reinventat al seu aire l'art de treure's la roba a 'Striptease', i ha ofert una sessió de porno a 'Bomberos con grandes mangueras' o s'ha fet l'amo de la pista a 'Discopolis'. Faura, per cert, també ha demostrat al llarg de la seva trajectòria la seva feblesa pels musicals. I amb un dels reis del cinema musical comença precisament la vetllada: el sempre rialler Gene Kelly, capaç de cantar sota la pluja amb 40 graus de febre (després de filmar la famosa escena, Kelly es va passar un grapat de dies sense sortir del llit). Seguim al cinema? Aquí arriba carregat de tota la xuleria macarra que caracteritza el John Travolta de 'Febre del dissabte nit'. I ara, posem-nos molt —però molt— contemporanis: aquí tenim Anne Teresa De Keersmaeker, deessa de la dansa rigorosament cartesiana. Però que ningú digui que Faura fa fàstics al ballet clàssic, immillorablement representat pel virtuosisme de Maia Plitseskaya, també ella singularment transvestida per a l'ocasió.


font / source :
>
veure / view Page Source

^ press index
< sin baile no hay paraíso

press_13

Història (pop) de la dansa
Andreu Gomila / Time Out
9.Abril.2015

Time Out: Història (pop) de la dansaTime Out: Història (pop) de la dansa

Pere Faura tanca el cicle que l’ha convertit en l’home a seguir de la ‘performance’ i el moviment amb un espectacle construït a partir d’ell mateix i els referents més coneguts de la dansa, ‘Sin baile no hay paraíso’

Fa cara de bon noi, en Pere Faura. I si li preguntem directament si es considera un rebel, respon negativament, encara que hagi estat capaç de plantar-se davant la plana política de la ciutat i cantar-los la canya, com va fer el 2012 durant la inauguració de la temporada del Mercat de les Flors. O encara que hagi fet dos espectacles de contingut eròtic-sexual com Striptease o Bomberos con largas mangueras, l’última de les quals la volen a Suècia per a públic infantil –això li serveix per desmuntar la nostra teoria–. Tanmateix, si burxem una mica, ens diu que sí, que hi va haver un moment en què es va rebel·lar, quan va arribar “a la conclusió que la dansa contemporània s’ha pres massa seriosament a ella mateixa durant molt de temps”. És quan decideix fer servir l’humor, elements ‘banals’ que formen part de la cultura popular com l’striptease, els musicals, “per dessacralitzar la dansa contemporània”. “Si això és una acte rebel, doncs sí, sóc un rebel”, remata.

Fa només quatre anys que va tornar d’Amsterdam, punt de fuga de tota una generació de ballarins i coreògrafs, i des d’aleshores que treballa sol. Mica en mica, xou a xou, s’ha convertit en l’home a seguir. No només perquè Striptease o Bomberos con largas mangueras hagin fet la volta a Europa. O perquè s’hagi convertit en un referent de l’escena alternativa barcelonina, amb una manera de fer pròpia, especial. Sinó que Faura ha sabut treure petroli del moment actual i construir-se ell mateix, sense diners, sense res, amb la imaginació com a bandera. I ara, per fi, ha estat capaç d’aixecar un espectacle de gran format, Sin baile no hay paraíso, amb vídeo, vestuari, música, i que en certa mesura tanca un cicle, un cercle virtuós, que ens ha ensenyat que la dansa és de tots, que tothom pot anar a un espectacle al Mercat de les Flors, a l’Antic Teatre, i veure, sentir, una història.

“M’apassionen els esdeveniments de masses i les coses que ens uneixen. M’he passat molts anys a la disco, he fet musicals, m’interessa el porno, l’striptease...”, diu Faura. “Em fascina entendre els codis que conformen aquestes convencions, perquè tothom ha vist un striptease i sap què és”, afegeix. I el fet de tractar temes ‘comuns’ no és un acte de rebel·lia, diu, “sinó un acte d’amor cap a la cultura baixa, cap al més essencial i el més primitiu de la nostra existència”.

D'aquí que en aquest fi de cicle hagi agafat quatre vessants populars de la dansa i els hagi fet dialogar amb ell mateix: La mort del cigne de Maia Plissétskaia; Singing in the rain, el solo de Gene Kelly; You should be dancing, de Saturday night fever, ballat per John Travolta, i Fase d’Anne Teresa De Keersmaeker i Michele Anne de Mey. No és nostàlgia, de quan feia dansa de petit, sinó una manera de reivindicar-se com a coreògraf a partir dels fragments que formen part de la seva formació. I sí, ell va començar pel clàssic, va arribar a ser profe de claqué i s’ha passat, reconeix, moltes nits a la disco movent l’esquelet. I ha acabat amb la dansa contemporània.

ÉS MILLOR ESTAR EN CONTACTE AMB TU MATEIX,
AMB LES TEVES PLLES MENTALS,
I EXPLICAR-LES DE MANERA QUE LA GENT,
SI VOL, S’HI PUGUI AGAFAR

Aquesta mirada pop travessa les creacions de Faura des de fa anys: serà la tercera vegada que utilitza el Singing in the rain, ens confessa. I és fàcil trobar l’antecedent de Sin baile no hay paraíso, ja que fa tres anys va estrenar un espectacle semblant, Danza real ya, curt, de mitja hora i fet per interpretar al carrer, on els quatre referents esmentats ja sortien. “Quan el vaig tenir, vaig dir-me: ‘això molaria fer-ho bé, en sala, en grans dimensions, amb vídeo, més llarg’... Aleshores començo a moure la maquinària, durant tres anys... Sort que tinc una mànager que m’ajuda molt i el meu pare que em porta les finances”.

Ja ho dèiem, que Pere Faura sembla bon minyó, tot i aquest punt boig que mou la seva obra. De fet, si veuen alguns dels seus espectacles poden arribar a saber com és ell, realment. “Entenc la meva feina com el treball des del que sóc. L’humor, per exemple, és molt important en els meus espectacles perquè ho és en la meva vida”, assegura. Hi ha espectacles on aquesta autobiografía és fa més present, com a Sin baile no hay paraíso, on hi ha els seus referents de la dansa. I n’hi ha d’altres que no ho són tant, com Striptease. Per què, aquest despullament?, li demanem. “Com més personal ets, més universal esdevens –diu–. Voler tractar els temes des del tot és impossible. És millor estar més en contacte amb tu mateix, amb les teves palles mentals, i explicar-les de manera que la gent, si vol, s’hi pugui agafar”.

Dansa conceptual o dansa fàcil?

Tot aquest raonament brillant ve induït per dos dels fenómens més interessants de la dansa europea dels últims anys: Jerôme Bel i Xavier Le Roy, pares de la “dansa conceptual”, un mal nom, certament, quan el que es pretenia era baixar la dansa contemporània a terra i que ha acabat fent més por que altra cosa. Bel, ens explica Faura, volia trencar amb la idea que el coreògraf presenta el seu món imaginari i el públic ha d’etendre el que vulgui, que és on ha estat la dansa contemporània durant molts anys. “Bel vol crear una entesa, compartir un temps i un espai, una experiència –afegeix–. Després cadascú porta la motxilla que porta. Per ell és important crear un ‘terreny comú’. I ho fa a través del concepte, que tothom té molt clar des del principi”. Vaja, això és dansa fàcil, dansa per a tots els públics.

Per això Faura treballa amb l’imaginari col·lectiu, l’agafa i el transforma. I per això, potser, creu que és un coreògraf sense estil, cosa ben premeditada. “Crec que cada peça ha de ser un diccionari i un conte en ella mateixa. Ha de proposar un llenguatge i articular un discurs amb aquell llenguatge”, diu. Per això el podem veure fent de John Travolta o ballant amb un hula hoop, sense cap mania.

De política, no en parla gaire. Tampoc del món que l’envolta. Potser la culpa d’això la té aquesta solitud amb la qual ha conviscut en els últims anys. I no està gaire content, amb tot plegat: “Aquest descontentament –avisa– no està gaire present en les meves creacions. Ara tinc ganes d’explorar el cantó fosc de la creació”.
Tremoleu!

AMSTERDAM
Pere Faura va marxar a estudiar coregrafía a Amsterdam. I va estar-hi nou anys, entre l’escola i la feina. Diu que és la decisió més important de la seva vida, marxar. I tornar, la segona més important.

SOLITUD
Quan es va plantar a Barcelona, això era el principi de la debacle. Així que va decidir que ell solet s’ho faria tot. “Vaig tirar-me a la piscina”, diu. Enyora el suport a les arts de les institucions holandeses. No gens, el tedi d’aquell art.

FUTUR
Això de treballar sol s’ha acabat. A Sin baile compta amb molta gent al darrere i ara vol ser més coreògraf que ballarí.

font / source :
>
veure / view PDF

^ press index
< sin baile no hay paraíso

press_12

Ens agrada!
Andreu Gomila / Time Out
9.Abril.2015

Sin Baile No Hay Paraíso
Pere Faura balla claque, clàssic, disco i contemporània en el seu primer xou de mig format on ens demostrarà que amb talent i imaginació un home sol pot arribar a on vulgui.
Mercat de les Flors. De dv. a dg.

Time Out

font / source :
>
veure / view PAGE SOURCE

^ press index
< sin baile no hay paraíso

press_11

Pere Faura balla "quatre solos icònics de la història de la dansa" a 'Sin baile no hay paraíso'
ACN / lavanguardia.com
9.Abril.2015

El muntatge es podrà veure des d'aquest divendres fins diumenge al Mercat de les Flors

Faura, acompanyat pel director del Mercat de les Flors, Francesc Casadesús, ha explicat que "proposa un viatge per aquests quatre solos, a través d'una vessant personal i una altra universal". En aquest sentit, ha ressaltat que les peces són molt personals perquè "aquests quatre solos són les quatre culpes" per les quals Faura va decidir dedicar-se a ballar.

Casadesús ha ressaltat que la tria no és perquè sí. Faura ha apuntat que els quatre fragments formen part de la seva formació com a ballarí. Va començar, ha desgranat, fent musicals i va interpretar Gene Kelly en moltes ocasions i va ser professor de claqué; després va rebre formació clàssica, en la qual s'inclouria 'La mort del cigne' i, posteriorment, Faura va girar més cap a la dansa contemporània, en la qual 'Rosas' de Keersmaeker representa la seva fascinació per la coreografia. Així mateix, la interpretació de 'Saturday Night Fever' de John Travolta és el seu "cant a la disco" perquè, com ha reconegut, si va passar molts caps de setmana.

Faura ha destacat que volia "posar aquests quatre solos al mateix nivell, un darrera l'altra, per expressar que són igual d'importants" per a ell, pel qui és ara, ha dit, per com és el seu cos i per com entén la creació i la vida. Són quatre peces que representen quatre estils de dansa, però la idea del coreògraf no era tan fer una exaltació de la diversitat d'estils, sinó reflexionar sobre les peces.

Casadesús ha explicat que el muntatge de Faura no és fer els solos un darrer l'altre. "L'interessant és com s'interpreten i com de cada peça Pere Faura agafa una idea que la fa mirar d'una forma diferent", ha manifestat. "Agafa l'essència i no és el moviment pel moviment", ha dit el director del Mercat de les Flors. A l'espectacle, Faura també va explicant què és el que farà.

font / source :
>
http://www.lavanguardia.com/local/barcelones-nord/20150409/54429775939/pere-faura-balla-quatre-solos-iconics-de-la-historia-de-la-dansa-a-sin-baile-no-hay-paraiso.html

^ press index
< sin baile no hay paraíso

press_10

Pere Faura. Sin baile no hay paraíso.Mercat de les Flors
TV3 - 33 recomana / TV3
27.Març.2015


Pere Faura reinterpreta quatre coreografies representatives de la història de la dansa. 10, 11 i 12 d'abril del 2015.

font / source :
>
https://www.youtube.com/watch?v=yVlwC1c0-0c

^ press index
< sin baile no hay paraíso

press_09

‘Pere Faura – Sin Baile no hay paraíso (La meva història de la dansa)’
Jordi Ribot Thunnissen / El Blog del Mercat de le Flors
24.Març.2015

Sin Baile

Entre els anys 2004 i 2009, Jérome Bel va produir una sèrie de performance talks anomenades Portraits de Danse. La primera va ser Véronique Doisneau (2004), i seguiren Pichet Klunchun and myself (2005), Isabel Torres (2005), Cedric Andrieux (2009) i Lutz Foster (2009). A totes elles, un intèrpret explica en primera persona la seva història i experiència com a ballarí. S’explica. I ho fa parlant i movent-se, aturant-se per beure aigua, respirar, estirar els músculs abans de moure’s, etc. S’explica a si mateix i es mou como en la vida misma. En un article sobre aquestes peces em va semblar clau llegir que Cédric Andrieux confessava que les pauses en el seu relat – el beure aigua, els moments de quotidianitat – estaven estrictament coreografiades per Bel, deus ex machina tot i tot.

O tot per tot, més aviat, ja que amb aquesta proposta escènica Jérome Bel vol transmetre quelcom concret. Per una banda, desmitifica i apropa el món de la dansa a l’auditori exposant en escena no només el cos de l’intèrpret sinó també el per què de com es mou en boca de qui parla – que té més autoritat per fer-ho que ningú. Per l’altra, fa una proposta política de l’ús de l’esdeveniment teatral com un espai compartit de testimoniatge de l’ara i de l’aquí, obligant amb tots els mitjans possibles a l’espectador a adonar-se del temps que passa, fent-lo coparticipant del relat. Les pauses d’Andrieux, un recurs teatral amb un objectiu determinat, fan del portrait per tant un esdeveniment documental: Bel reclama de l’espectacle que no sigui una conferència, sinó una representació de la mateixa. No deixa de ser un acte performatiu, al cap i a la fi.

Documental és el que ens vol testimonis de quelcom amb el major grau possible d’aspecte de realitat. En cinema s’hi aspira buscant la desaparició de l’efecte: la càmera ha de ser el menys invasiva possible, ens ha de donar la sensació que mirem per un forat, espiant fragments d’una realitat esdevinguda en un altre temps com si fos ara. Jeroen Fabius, director de l’escola SNDO d’Amsterdam en l’època que Pere Faura n’era alumne, planteja en un article que en teatre aquest efecte es pot aconseguir precisament pel fer contrari. Mostrar el truc amb transparència, diu Fabius, evita que l’espectador vegi l’esdeveniment com una obra ja feta; l’obliga a prendre consciència de què el que està veient o ajudant a crear és un moment present, un ara i un aquí compartits amb qui està a escena. Fabius refereix a l’ús del vídeo en les primeres peces de Faura com a exemple: La càmera – molt present durant l’espectacle, tant ella com el seu funcionar – fa de l’experiència temporal una experiència molt conscient: tots testimonis de l’ara, del fa no-res, del d’aquí una estona.

Després d’anys als Països Baixos Pere Faura ha tornat a Catalunya per seguir amb la seva dèria d’apropar-nos als morros allò que ens envolta com un bonze, posant el focus en el com són per ell diverses coses i mostrant-les – per tant i de nou – de manera diferent, performativa. A Bomberos con grandes mangueras feia zoom a la física realitat d’una escena pornogràfica; en com d’al·lucinant resulta veure la carnal realitat d’allò que està passant costat per costat de la falsedat extrema de coll per amunt de qui ho experimenta. Ara, amb peces com Dansa real ja! o Sin baile no hay paraíso, Faura s’apropa amb la mateixa absència de pudor a la seva història de la dansa. D’on ve el moviment de Pere Faura? Hi ha una Història a la que un es pugui aferrar? Tal com diu ell mateix durant la seva performance talk particular Dansa real ja!: “qui gosa dir que això (moviment) li pertany?”.

Jérome Bel va ser un dels creadors que André Lepecki va escollir per exemplificar el seu famós Exhaurir la Dansa (2006). Establint un diàleg entre dansa i filosofia, Lepecki teoritza en aquest llibre sobre la idoneïtat de segons quines propostes de dansa experimental – postmoderna? – per posar en evidència tendències de corrent majoritari que Occident ha impulsat des dels temps de Descartes: la sempre farragosa Modernitat. Endavant, sempre endavant! La filosofia ens ensenya que hem progressat durant segles perseguint un final utòpic ideal per la Història. Aquest arribar cap a, tanmateix, s’esgota. S’exhaureix durant el segle XX i a partir d’aquí tots els –ismes – en dansa tots els Judson Church i ramificacions mil – s’alien per ressaltar-ne l’absurd. Per aturar-lo. Ja no hi ha res a entendre, diuen, res a significar. No anem enlloc.

Ara bé, Judson Church ja queda molt enrere i fa anys que corren rius de tinta per donar nou nom al nostre paradigma. Caldria preguntar-se si el mateix Jérome Bel no forma part d’una altre estadi, ja que la sensació també en les seves obres és que ja no cal negar la raó, ja no cal fer la trabanqueta al moviment en un acte polític de traïció a la Modernitat, en paraules de Lepecki. Molts creadors es passen l’avui en canvi en un estat d’aparent naïf, en un com si permanent. Ja hem entès que no anem enlloc, però fem com si i com ens vingui de gust; que tot plegat no és tant important i tot és possible. Traguem-li ferro.

Pere Faura és, crec, un molt bon exemple d’aquest fer. Perquè ell fa del treure ferro bandera, i com Jérome Bel desemmascara en els seus espectacles la vana vanitat del fet performatiu. Simplement utilitza el que té a l’abast de forma transparent per explicar el que vol, en un acte que segueix sent polític i documental: A través de l’humor i de trucs teatrals utilitzats – ara sí – sense sentiment de culpa, apropa a l’audiència i fa possible, com a mínim, un compartir d’un moment de present on passen coses amb aparença de realitat. S’explica, ell també, i ens en fa partícips i testimonis.

A la pel·lícula La Grande Bellezza, l’escriptor arriba a una conclusió similar que li permet finalment posar-se a escriure: “È solo un trucco!”, exclama. Assumint la poca importància de tot plegat – i apropant-nos per tant al fet creatiu amb seriosa lleugeresa i humilitat – seguim fent. I les reflexions, alliberades del pes d’haver de negar tres segles previs, estaran més a prop del públic perquè estaran plantejades a través de la sana ironia. I tot jugant jugant, ves a saber si no prendrem consciència d’alguna cosa, o entendrem gràcies a Sin baile no hay paraíso que la història de la dansa està feta potser d’un enteranyinar de fragments i històries humanes, particulars i col·lectives, teves i meves, d’en Pere Faura, de la Maya Plisetskaya i de tothom i de ningú. O no. I s’apagaran les llums i cadascú anirà a casa seva, i Déu nostre senyor a la casa de tots. O no.

Bibliografia

BANES, Sally. Terpsychore in sneakers. Connecticut WUP, 1987
BANES, Sally. Writing dancing in the age of Postmodernism. Hannover WUP, 1994
BEL, Jérome and RITSEMA, Jan. “Their job is not to dance, but to watch other people dancing – if they dance”, dins de Hochmuth, Martina (ed). It takes place only when it doesn’t. On dance and performance since 1989. Revolver, 2006
DICKINSON, Peter. “Cédric Andrieux: with Bel, Benjamin and Brecht in Vancouver”. The Drama Review, Volume 58, Number 3, Fall 2014, pp. 162-169
FABIUS, Jeroen. Politics of documentarism in choreography. Live-video in the works of Pere Faura. 26 July 2008 – Kalamata International Dance Festival Unpublished lecture
GARDNER, Sally. “What is going on in Postmodern Dance?”. Writings on dance Issue 18-19. Constellations of Things. – Winter 1999. pp 181 – 193
HUTCHEON, Linda. “The Politics of Postmodernism: Parody and History”. Cultural Critique, No. 5, Modernity and Modernism, Postmodernity and Postmodernism. (Winter, 1986-1987), pp. 179-207
LEPECKI, André. Agotar la Danza. Performance y política del movimiento. Mercat de les flors, 2008.
REYNOLDS, Nancy. No fixed points – dance in the XXth century. Yale University Press. 2002.
VERMEULEN Timotheus and VAN DEN AKKER, Robin. “Notes on Metamodernism”. Journal of Aesthetics & Culture, Vol. 2, 2010

Videografia
Jerome Bel – Veronique Doisneau - https://www.youtube.com/watch?v=OIuWY5PInFs
Jerome Bel The show must go on - https://www.youtube.com/watch?v=dpBbafP-Qdk
Pere Faura, Bomberos con grandes mangueras - https://www.youtube.com/watch?v=XgKUSc4UG3Y
Pere Faura, Danza real ja! - http://www.perefaura.com/perform/dansa_real_ja.ca.html 
Dominique Boivin – Une histoire a ma façon - https://www.youtube.com/watch?v=Vx5cgYHPsVo
Olga de Soto – Histoire(s) - https://www.youtube.com/watch?v=aFUvSjDHslc
Toni Jodar – Explica la dansa - https://www.youtube.com/watch?v=epalSIsk5YY
Alain Platel, Out of context – for Pina - https://www.youtube.com/watch?v=V64CXOyBJLY
Alain Platel – Tauerbach - https://www.youtube.com/watch?v=qr3uwnuXX04
Sonia Gomez – Mi madre y yo - https://www.youtube.com/watch?v=4LmB6-VVw3I
Grupo KM29 – Duramadre - https://www.youtube.com/watch?v=Oi7a3IxIZeQ

Linkografia
Pere Faura – (Recomanació: secció Textos) - http://www.perefaura.com/index.ca.html
Memoria Breve de los Salmones 1,2,3 i 4. Roberto Fratini. - http://mercatflors.cat/blog/2014/11/27/memoria-breve-de-los-salmones-parte-1-por-roberto-fratini/ 
Numéridanse – La relecture des oeuvres. - http://www.numeridanse.tv/medias/docs/The_new_interpretation_of_works.pdf
Numéridanse – Quand le réel s’invite. - http://www.numeridanse.tv/fr/themas/103_quand-le-reel-sinvite
Numéridanse – Danse, Performance, Figures Burlesques. - http://www.numeridanse.tv/fr/thematiques/249_danseperformance-figures-burlesques 
La Grande Bellezza: “è solo un trucco!”: - https://www.youtube.com/watch?v=Jh6hbNUUBMg

font / source :
>
http://mercatflors.cat/blog/pere-faura-sin-baile-no-hay-paraiso-la-meva-historia-de-la-dansa-per-jordi-ribot-thunnissen/

^ press index
< sin baile no hay paraíso

press_08

‘LA CARPETA’: Coreografies de Pere Faura aquesta nit al Teatre de l’Escorxador
Bàrbara Villuendas / Cadena Ser Radio Lleida
5.Març.2015

font / source :
>
http://cadenaser.com/emisora/2015/03/05/radio_lleida/1425538762_260613.html

^ press index
< sin baile no hay paraíso

press_07

Pere Faura enflamme les Ambivalence(s)
redaction / pirotechne
28.05.2014

pyrotechne

font / source :
>

^ press index
< sin baile no hay paraíso

press_06:

Entrevista a Pere Faura
PONERS podcasts redaction / Radio Saint Ferréol / radiosaintfe.com
24.05.2014

font / source :
>
http://www.radiosaintfe.com/images/podcasts/Mai/RSF-PHONER_PERE_FAURA_23849.mp3

^ press index
< sin baile no hay paraíso

press_05:

« Sin baile non hay paraíso », l’histoire de la danse portée par Pere Faura
Amelie Blaustein Niddam / toutelaculture.com
23.05.2014

Première tout court, et ça se passait hier soir à Valence dans le cadre de l’excellente édition du festival Ambivalence(s). Deux petits soirs et c’était déjà fini, alors il faut espérer très fort que les programmateurs auront comme nous, vu du génie dans ce spectacle. Voilà que l’on s’égare déjà car il faut dire que ce danseur désormais, également, chorégraphe nous entraîne sur des chemins de traverse étonnants. Sin baile non hay paraíso, traduisez : Pas de danse, pas de Paradis, en dit long sur la passion qu’entretient ce garçon avec cette discipline.

Sin baile no hay paraiso de Pere Faura, © Tatiana Halbach
Sin baile no hay paraiso de Pere Faura, © Tatiana Halbach

Il est sur scène tandis que le public entre. Classique direz vous. Ce qui l’est moins c’est que en un mouvement de bras, en un pas, le geste clé d’une chorégraphie la rend reconnaissable. Quand nous entrons, le danseur est happé par son bras dans une phrase typique de Fase par Anne Teresa de Keersmaeker. L’idée géniale de ce spectacle est de mettre à même niveau quatre soli qui ont joué à la fois dans l’histoire de la danse contemporaine mais qui ont surtout constitué le danseur qu’est devenu Pere Faura.

Décidément, la question de l’archivage ne quitte pas l’obsession des chorégraphes. Citons rapidement car là n’est pas le sujet, Dominique Brun réactivant le Sacre du Printemps, Adam Linder pour Parades de Cocteau, Jérôme Bel et sa Cour d’Honneur avec un incroyable replay spectaculaire… Ici, c’est encore une autre vision de l’archive qui est donnée. Pere Faura porte au premier sens du terme l’histoire de la danse sur lui. Une couche de Cygne est recouverte par la robe de Fase, ensuite, le pantalon patte d’eph de Travolta dans Saturday Night Fever se resserre pour revêtir la droiture propre à Gene Kelly chantant sous la pluie.

Faura découpe, recompose, reproduit en élève appliqué avant de faire sien tout ces pas fondamentaux.

Le spectacle se fait émouvant, drôle aussi, empli, forcement, de mouvement, mais aussi des mots qui viennent donner les définitions les plus foutraques de la danse. Faura convoque Dalida et Léonard Cohen dans son panthéon, et rien que pour cela, on en est groupies. Mais voilà que le monsieur danse, dans un mix témoin d’une intelligence et d’une réflexion juste sur l’acte de danser. Sin baile no hay paradisio n’est pas une leçon de danse ni un hommage mais un éclairage différent sur les influences, conscientes ou non, qui nous font bouger de telle ou telle façon. Oui, le doigt qui se lève sur la musique disco est un geste charrié par des générations. Le spectacle est très ancré dans les doubles notions de mémoire collective chère à Jung et de lieux de mémoire propre à Pierre Nora.

En attendant l’arrivée de Sin Baile à Paris, sachez que Faura danse lundi et mardi au Colombier (Bagnolet) dans le cadre des Rencontres Chorégraphiques de Seine Saint Denis. Il présente Diari d’accions (2011)

font / source :
>
http://toutelaculture.com/spectacles/danse/sin-baile-non-hay-paraiso-lhistoire-de-la-danse-portee-par-pere-faura/

^ press index
< sin baile no hay paraíso

press_04:

Pere Faura, hula hoop, tutu et vidéo
Rosita Boisseau / M le magazine du Monde
23.05.2014

striptease

Il a du culot, du bagout et des abdos en acier. En tutu blanc, costard noir ou en short, le danseur et chorégraphe catalan Pere Faura, 33 ans, roi du hula hoop à ses heures, est un homme à toute épreuve. Après des études de musique, puis de théâtre à Barcelone, il met le cap sur la danse et Amsterdam, où il intègre la School for New Dance Development. De retour à Barcelone il y a trois ans, Pere Faura aiguise son désir de performances multimédia. Showman, danseur sachant parler et fan de vidéo, il mélange ses références pop et savantes sans oublier de s'amuser. "L'humour permet, l'air de rien, d'accéder à des sujets profonds." Qu'il imite John Travolta dans Sin baile no hay paraíso ou qu'il incarne des titres de journaux pour Diari d'accions, Pere Faura réussit toujours à faire sourire.

A voir:
Diari d'accions, aux Rencontres chorégraphiques de Seine-Saint-Denis. Tél. : 01-55-82-08-01. Du 26 au 28 mai, de 12 à 16 €.
Bomberos con grandes mangueras, au Festival Ambivalence(s), Valence, Le 22 mai. La Comédie de Valence.
Sin baile no hay paraíso, au Théâtre de la Ville, Valence. Les 23 et 24 mai.

font / source :
>
http://www.lemonde.fr/le-magazine/article/2014/05/23/pere-faura-hula-hoop-tutu-et-video_4423751_1616923.html

^ press index
< sin baile no hay paraíso

press_03:

Pere Faura presents three projects at the fourth French dance festival Ambivalence(s)
redaction / llull.cat
May 22, 2014

[ voir l'article en français ]
[ ver artículo en español ]
[ veure article en català ]

The choreographer and dancer Pere Faura presents a threefold event at the dance festival Ambivalence(s), which will be held from 22 to 28 May in Valence (Drôme), a town in the south of France, whose title this year is “(No) Sex (No) City”. At the festival, Faura will be presenting two shows and a dance workshop. Ambivalence(s) is a festival of contemporary creation where dramaturgy and the city and surroundings mingle and question one another. At open air spaces performers and spectators are invited to share and interact with them.

poster Ambivalence(s)
Poster for French dance festival Ambivalence(s)

The first show the choreographer will be presenting at the festival is ‘Firemen with large hoses’, a one-man hula-hoop performance which consists of almost fifteen minutes of dance emulating a pornographic fantasy through sport. The musical accompaniment is a fusion of the music of Vivaldi and the soundtrack of an X-rated movie. The piece is one of the ones selected to open the festival on 22 May.

The Catalan choreographer’s second offering is the show ‘No dance no heaven’, (Pas de dance, pas de paradis) where we are to imagine that the bodies of Anna Pavlova, Gene Kelly, John Travolta and Anne Keersmaeker take possession of a single body to dance legendary solos such as Swan Lake, Singin’ in the Rain, Saturday Night Fever and Fase. The whole show becomes a tribute to the art and history of dance, from a malicious self-criticism aimed at contemporary dance creation. The show has been created specially for the festival and the audience will be able to enjoy it on 23 and 24 May. Thirdly, Pere Faura will also be offering a dance workshop, open to anyone who would like to take part, on 24 and 25 May.

Pere Faura was born in Barcelona in 1980. He studied music there for more than ten years, concentrating on song and the flute. For two years he studied drama at the Theatre Institute, combining that with contemporary ballet and dance at Àrea, espai de dansa and creation. In 2002 he moved to Amsterdam to study choreographic direction at the School for New Dance Development, from where he graduated four years later. After doing a master’s degree in choreography, he took part in a number of projects as dancer and choreographer.

font / source :
[en] >
http://www.llull.cat/english/actualitat/actualitat_noticies_detall.cfm?id=30927&url=pere-faura-presents-three-projects-at-fourth-french-dance-festival-ambivalence-.html


[fr] > http://www.llull.cat/offices/paris/noticies_detall.cfm?id=30837&url=triple-proposition-pere-faura-dans-4eme-edition-du-festival-ambivalence-.html
[es] > http://www.llull.cat/espanyol/actualitat/actualitat_noticies_detall.cfm?id=30927&url=pere-faura-presenta-tres-proyectos-a-cuarta-edicion-del-festival-de-danza-frances-ambivalence-.html
[ca] > http://www.llull.cat/catala/actualitat/actualitat_noticies_detall.cfm?id=30927&url=pere-faura-presenta-tres-projectes-quarta-edicio-festival-dansa-frances-ambivalence-.html

^ press index
< sin baile no hay paraíso

press_02:

Tres espectáculos de Pere Faura en el Festival de Danza Francés Ambivalence(s)
redacción / xtrart.es
21 de mayo, 2014

El coreógrafo y bailarín presenta una propuesta de tres proyectos para este festival que lleva como título (no) Sex (no) City.

Imagen cortesía de Festival de Danza Ambivalence(s)
Sin baile no hay paraiso de Pere Faura, © Tatiana Halbach

El primer espectáculo Bomberos con grandes mangueras, que realizará se trata de una actuación en solitario emulando una fantasía pornográfica a través del deporte. En la segunda actuación, que lleva por nombre Sin baile no hay paraíso, tendrá lugar todo un homenaje a la historia de la danza con la recreación de algunas escenas míticas de películas como Cantando bajo la lluvia o El lago de los cisnes. Por último, Pere Faura promoverá un taller de danza abierto el 24 y 25 de mayo para todos aquellos que quieran participar.

La interacción con los espectadores es parte de la filosofía del festival de danza Ambivalence(s), con el objetivo de crear un espacio abierto para que todos puedan experimentar libremente. Faura aplicará su formación en canto, música y danza, recibida durante diez años en Barcelona mezclando elementos de la cultura pop con ingredientes de memorias colectivas.

Evento: Festival de Danza Ambivalence(s)
Sede: Centre dramatique national Drôme-Ardèche
Ciudad: Valence, Drôme
País: Francia
Fechas: Del 22 al 28 de mayo de 2014

font / source :
>
http://www.xtrart.es/2014/05/21/tres-espectaculos-de-pere-faura-en-el-festival-de-danza-frances-ambivalences/

^ press index
< sin baile no hay paraíso

press_01:

Tes désirs... Le festival Ambivalences
Sarra Ben Hamida / mouvement.net
15 mai 2014

Le festival Ambivalences n’en a pas fini d’explorer les moindres recoins de l’univers urbain, mêlant théâtre, cinéma, et pour la première fois, la danse. 

Sin baile no hay paraiso de Pere Faura, © Tatiana Halbach
Sin baile no hay paraiso de Pere Faura, © Tatiana Halbach

Il confronte cette année fantasmes, mystères et frissons de la ville désir à l’écriture dramatique contemporaine sous le titre « (no) sex, (no) city ». Cinq créations, une avant-première et une première en France, des productions cinématographiques originales et autres performances proposent de débusquer, au cœur de la foule et jusque derrière les volets clos, les manifestations du désir. Avec une audacieuse légèreté, Pere Faura détourne l’imaginaire pornographique en une pratique chorégraphique et sportive dans un solo de hula-hoop, puis livre un tribut malicieux à l’histoire de la danse avec Sin baile no hay paraiso. On retrouve les GirlNextDoor, groupe d’électro-rock notamment composé des artistes Caroline Guiela Nguyen et Lancelot Hamelin pour un concert électro-érotique où confessions intimes s'échangent entre musique, chant, théâtre, documentaire... Pauline Sales et Fabrice Melquiot présentent le Dr Camiski – alias Vincent Garanger –, sexologue de son état, qui livre à travers ses consultations une histoire ludique, légère et ambitieuse de la sexualité contemporaine. Avec plus de gravité, Norah Krief accompagne l'auteure Christine Angot dans une lecture poignante de deux de ses romans, La petite foule et L'inceste. Pour sa part, c'est à un « portrait de vie sociale » qu'Ambra Senatore entend confronter le spectateur dans sa nouvelle création, Aringa rossa. 

font / source :
>
http://mouvement.net/agenda/tes-desirs

^ press index
< sin baile no hay paraíso

press_00:

El coreògraf Pere Faura s'inspira en Gene Kelly i Travolta a L'Estruch
J.A. / Diari de Sabadell
2.Novembre.2013

l'estruch

font / source :
>
http://hemerotecadigital.institutdelteatre.cat/jspui/handle/65324/37516

^ press index
< sin baile no hay paraíso