John Travolta for President!
Oriol Osan. Temporada Alta. Girona - nuvol.com
21.Novembre.2016

Pere Faura no balla sol. El polièdric ballarí ha estrenat al Temporada Alta el seu últim espectacle, Sweet fever, un particular homenatge a la música disco dels 80 i a la cèlebre pel·lícula Saturday Night Fever, de la qual n’agafa el número principal. Música, llums, vídeos i dansa converteixen l’església de La Mercè de Girona en un temple en moviment.

Girona. Onze de la nit. 14ºC a l’exterior. No gela però tampoc fa calor, de manera que qui més qui menys porta abric i bufanda. Després de pujar a gambades les escales que porten a l’Auditori de La Mercè, perquè arribo just, recullo l’entrada i pregunto, ingenu, en observar-la: “No estan numerades?”. “Això és una disco!”, em contesten, contundents. Endavant, doncs!

No és dissabte a la nit, sinó divendres, però això no importa, i en aquesta antiga església avui no s’hi farà litúrgia. O si de cas, se’n farà d’un altre tipus. “Pots deixar la roba al fons a la dreta”, m’aborda una noia assenyalant-me unes burres, “i a l’esquerra, si vols, pots agafar una cerveseta, gratis”. Disco generosa, sense dubte. Heretgia i apostasia a la Casa del Senyor! De moment, només sona el rumor de les desenes de persones que xerren i se saluden aglomerades al mig del temple, i les llums, les convencionals. Però l’efecte dura poc. Es va fent fosc, la massa emmudeix, i se sent com algú pica de mans. Un cop sec. De sobte, s’hi afegeix algú altre. I un tercer, i un quart, i així fins a 36 mans piquen al mateix ritme. I comença la música. Sona Fever Night. I s’encenen les llums, i entren en joc les boles de mirallets. És la febre del dissabte a la nit, encara que sigui divendres. Comença la festa.

Pere Faura ha transformat l’Auditori de La Mercè en una discoteca de tres escenaris, on 18 ballarins (7 nois i 11 noies) s’entreguen sense pausa a una hora de frenètica monotonia. El coreògraf i ballarí (Barcelona, 1980), autor de Sin baile no hay paraíso, Striptease o Bomberos con grandes mangueras, alguns dels quals també representats al Temporada Alta, fa a Sweet fever un homenatge a la famosa pel·lícula de John Travolta i reivindica el plaer alliberador de ballar, sigui on sigui. En aquest últim espectacle escull -i executa fins a l’èxtasi- Fever Night, el número coral que ballen en línia, a la pista, els protagonistes de Saturday Night Fever. Immers en un bucle sense sortida, repeteix fins a l’infinit una única frase coreogràfica, però ens la presenta de tantes maneres que esdevé qualsevol cosa menys repetitiva.

Els ballarins –alguns són voluntaris, que s’han après la partitura en dos dies d’assaig- es mouen indistintament pels tres escenaris, que funcionen gairebé de forma simultània. A voltes estan tots junts, a voltes se separen, però estan posseïts per la mateixa febre, que no abandonen gairebé ni per beure aigua. La dansa dialoga amb altres disciplines, com l’audiovisual. Mentre ballen, es projecten vídeos en grans pantalles que mostren, com no pot ser d’altra manera, masses en moviment repetint els mateixos gestos, una i altra vegada: des de soldats d’exèrcits orientals fent el pas de l’oca, cadenes de muntatge, manifestacions, autopistes amb trànsit, danses tribals africanes, abocadors de brossa o ramats d’hervívors pasturant. També es canvien de roba, sobre la marxa, traient-se capes, com les cebes: ara tots van de carrer, ara tots van de blanc, ara tots de verd… També proclamen consignes, escrites en caixes de cartró d’una empresa de brioixeria: “Qui no balla, no mama”, “Una altra disco és possible”, “Humides ballem”, “Junts per la Disco”, “En Comú Ballem”, “No por mucho bailar amanece más temprano”, o “Travolta President”, entre d’altres… O refresquen la concurrència amb pistoles d’aigua.

Pere Faura, aquesta vegada, però, no balla. El boss deambula entre el públic comprovant que tot l’engranatge funcioni. El work in progress de l’espectacle es va presentar a l’Antic Teatre el passat mes de febrer, fruit d’uns tallers que es van repartir per diferents espais de creació de Barcelona, però amb unes dimensions notablement inferiors. “La discoteca és un espai de llibertat, on un es comporta diferent de com ho fa al carrer”, explica el ballarí. A Faura li interessava portar això al teatre. I el repte era, precisament, com adaptar-ho a una lògica no teatral, on les obres tenen un inici i un final. La coreografia curta i estúpida de Fever Night (en boca de Faura, “La Macarena dels setanta”) li va de perles no només per fer una anàlisi de la cultura pop (la pel·lícula n’ha esdevingut un referent) sinó perquè, en tant que es repeteix constantment, no comença i acaba, i es pot allargar fins on es vulgui. De fet, l’espectacle es pot escurçar o dilatar el que calgui, i adaptar-se a tota mena d’entorns, si bé pren més sentit si es fa de nit i majoritàriament en una discoteca o sala de festes. I si algú es vol posar més seriós, el coreògraf també va més enllà i fa un interessant paral·lelisme amb la feina de cada dia, que es repeteix set dies a la setmana, símptoma del món capitalista, i que ens fa sentir realitzats.

Però mantinguem-nos frívols. A La Mercè l’espectacle ha arribat en majúscules, i en un espai insòlit –una capella- que encara el fa més autèntic. Una parella gran abandona l’escena. Qui sap, potser se’ls feia tard. La resta del públic es manté hipnòtic al ritme dels ballarins, que no mostren signes de cansament. Algú, fins i tot, intenta seguir les seves passes. La recepta és fusionar-se amb aquesta Sweet fever i deixar-se transportar pel moviment, sense buscar-hi un missatge. La (re)visió que Faura proposa de l’oci banal i la recerca contant del plaer immediat pot esperar. Per què no dissoldre’s amb la sessió que la DJ Amaranta Velarde ha confeccionat per evadir-nos? No cada dia es pot aixecar un altar a Tony Manero. Un savi crític va dir que a Pere Faura se l’ha de veure, faci el que faci. Li dono tota la raó.

> http://www.nuvol.com/critica/john-travolta-for-president/

^ press index
< Sweet Fever

Pere Faura completa l'auca disco
Jordi Bordes - recomana.cat
19.Novembre.2016

L'auca va ser un element popular que pretenia narrar un fet, o plantejar-lo des de tots els punts de vista. Doncs Pere Faura sembla que finalitza amb aquest Sweet fever la seva mirada sobre la música disco. Aquest so és, avui, és el més popular, el que balla més gent i la que esdevé icònica per al coreògraf (que, aquest cop, no balla, si no que opta per mirar-s'ho des del públic).

Després de Sin baile, no hay paraíso en què demostrava que un mateix moviment casava per a la coreografia de Singing in the rain, Saturday night fever, El llac dels cignes o Fase (de Teresa de Keersmaker), ara insisteix amb el moviment clàssic de John Travolta. I el transforma en un loop de moviment que interpreten una vintena de ballarins (alguns de professionals, altres voluntaris, tots amb empenta i prou determinació). La gimcana, que recorda al ball en línia country (tot i que sense botes, ni barret i amb un desplaçament menys marcat) es transforma en vàries línies que es ballen des del centre de l'espai a les difrents tarimes. No hi ha més performance que aquesta. Més d'una hora seguida sense pràcticament descans. Un grup més reduït però molt més que els 17 minuts de Si sabes lo que hay de la Fundació Collado (Sismògraf, 2016). Amb alguns tocs de sorpresa per trencar la monotonia. El que dóna sentit al moviment festiu i divertit, però mecànic i reiteratiu, són les imatges que es projecten al darrere. Des de desfilades militars a treballs en cadena de fàbriques, o treballadors desplaçant-se cap a la feina. Tot sembla prefabricat, predeterminat, induït. La teòrica llibertat del ball és una altra fòrmula que aliena, sembla insinuar la peça que es completa amb rètols tant còmics com provocadors: "Nosaltres ballem, nosaltres decidim"; "Volem una dansa púbica i de qualitat"; "En Comú ballem"; Junts pel ball"... Uns rètols de cartró que semblen fer un simpàtic homenatge al Molar de Quim Bigas. Precisament, són l'antagònic. Bigas comunica les ganes de ballar i despendre's de tot, evocant per moments al jo íntim, per fràgil i ingenu que sembli. Faura aliena un grup i només mínimament els espectadors ballen per empatia. Les imatges revelen que la diferència, en aquesta ocasió, és mirar-s'ho i no caure en la temptació de la coreografia mecànica.

Faura es distancia un pas més del seu aire de performer que lluia al programa doble Streaptease i Bomberos con largas mangueras en què la dansa era una veritable provocació. Ara, amb un to més pop, segueix buscant la manera de trencar amb la fórmula amable i dotar d'un contingut (a través d'un àudiovisual que reaciona tot a través de portar un ritme comú: siguin uns boy scouts caminant, uns indígenes ballant a la vora del foc, o uns joves de disco amb  probablement, alguna copa de més.)

> http://www.recomana.cat/CRITICA/3169/3/Sweet%20fever/Jordi%20Bordes

^ press index
< Sweet Fever

“Disco is a space of freedom”. An interview with Pere Faura
Anne Phillips-Krug
Berliner Festspiele Blog
27.Juliol.2016

The iconic line dance from “Saturday Night Fever”, danced to the sounds of the Bee Gees’ “Night Fever”, has become Hollywood’s most famous representation of the world of Disco. In “Sweet Fever”, a group of dancers performs this choreography for hours – from a faithful execution to variations set to electronic music by DJ Amaranta and complemented by VJ Joan Escofet’s video footage. A ritual and ecstasylike trance ensues, with visions of the night- and party-life that explore the continual search for instant gratification. Between joy and exhaustion, the emblematic choreography unfolds reflections about the necessities of our fever nights and the effort it takes to orchestrate moments of pleasure and the space of freedom that we call Disco. We talked to choreographer and dancer Pere Faura about Disco, the cost of time and the thin border between work and leisure.

> http://blog.berlinerfestspiele.de/disco-is-a-space-of-freedom/

^ press index
< Sweet Fever

PERE FAURA Presentació + col·loqui del taller itinerant “Sweet fever”
khe - Antic Teatre
5.Febrer.2015

Antic Teatre 5.02.16 | Antic Teatre BCN

font:
> https://vimeo.com/155404433

^ press index
< Sweet Fever

PERE FAURA Presentació + col·loqui del taller itinerant “Sweet fever”
Alessia Bombaci - Antic Teatre
4,5.Febrer.2015

font:
> https://www.flickr.com/photos/113881577@N08/sets/72157664126867289

^ press index
< Sweet Fever

Sweet fever: un homenatge a Hollywood
Martina Alcobendas - https://ballabarcelona.wordpress.com
5.Febrer.2016

SWEET FEVER, taller itinerant. video de Balla Barcelona Blog

El ballarí Pere Faura presenta la mostra final del taller “Sweet Fever” a l’Antic Teatre 

Després de tres setmanes d’assajos i formació, els participats del taller Sweet Fever impartit pel ballarí i coreògraf Pere Faura estan d’enhorabona. Finalment presenten la mostra final de la seva feina a l’Antic Teatre.

Entre el 16 i 31 de gener de 2016, el taller Sweet Fever s’ha anat movent per diversos espais de creació de Barcelona. D’aquí que Faura, com a director, parli de “taller itinerant“. Les 10 hores de treball en què consistia s’han dividit entre NunArt, la Caldera, La Visiva, Les Antonietes Teatre i, finalment, l’Antic Teatre.

Els assistents al taller tampoc no han estat sempre els mateixos. Un dels ballarins ho apuntava al col·loqui que va tenir lloc just després de l’espectacle: el dia de l’assaig general – un dia abans de la primera de les dues mostres amb què culminava el taller – va ser la primera vegada que va reunir-se al complet el grup definitiu.

L’espectacle, inspirat en les corografies més icòniques de Hollywood , és un pas més en la relació de Pere Faura amb la cultura pop. En paraules del seu creador, la finalitat de Sweet Fever és investigar les analogies “entre la dansa dels musicals i la dansa de la dico, entre els balls del passat i la música del present, entre el Hollywood dels 80 i el Poblenou d’aquest dissabte nit”.  A les quatre coreografies que composen l’espetacle, s’hi sumen les projeccions simultànies de vídeo de les escenes més icòniques del cine americà dels anys 80. Alguns moviments són, fins i tot, calcs de les que apareixen a les pel·lícules. És el cas de la cèlebre coreografia de Grease que John Travolta va popularitzar l’any 1978.

Els ballarins, durant la interpretació de Grease lighting.

Malgrat Pere Faura no va intervenir a la mostra final de Sweet Fever, tots els participants del taller van destacar la tasca de direcció i coordinació del ballarí i coreògraf durant el col·loqui final. Alguns s’hi van inscriure, fins i tot, per tenir l’oportunitat de treballar amb ell. D’altres van arribar al taller atrets per la idea de treballar convinant material audiovisual i dansa a l’espectacle final.  D’altres, senzillament, es declaren amants de Grease, Saturday Night Fever o altes de les pel·lícules en què s’inspira el show. “Jo vaig venir per aprendre a fer el salt de Flashdance, assenyala una de les participants, entre el riure del públic.

Tot i la bona acollida de l’espectacle entre el públic, tant Pere Faura com els alumnes del taller van voler remarcar que la mostra és un producte no acabat. És el resultat d’una manera de treballar que té en compte el públic i no l’exclou del procés d’assaig. Una de les alumnes del taller, a més, va reivindicar el valor de la performance en la tasca coreogràfica que Faura ha dut a terme. “És el que en el món de la dansa en diem presència. Però crec que el que proposa en Pere és alguna cosa diferent”, comenta.

Veure també:
- Galeria d’imatges de Sweet Fever
- Pere Faura i la dansa pop

font:
> https://ballabarcelona.wordpress.com/2016/02/05/sweetfever/

^ press index
< Sweet Fever

Tria personal de Júlia Bertran a La Caldera
Júlia Bertran - tria33 tv3
27.Gener.2015

font:
> http://www.ccma.cat/tv3/alacarta/tria33/tria-personal-de-julia-bertran-a-la-caldera/video/5580194/

^ press index
< Sweet Fever