| |
balla amb la mà
(Tetràmetre dactílic amb a, femení i assonant)
Passa la mà, raspallant amb la calma,
cada rascada marcada a la cara.
Rasca la nàpia. La grata, l’aixafa.
Palpa la galta. N’amassa la barba.
Mal amagat, aplacat a la casa,
mata la tarda pactant amb la mandra.
Calla. Badalla. La baba davalla.
Balla amb la mà, a la cara abraçada.
—març 2020
|
| |
del revés
(Tetràmetre dactílic amb e, hermafrodita i consonant)
Vés sense presses per velles senderes,
fent-ne les pedres, més belles, més teves.
Sent que destenses les dents, fetes reixes.
Fes-te lleuger sense el pes del que deixes.
Vés del revés. Vés fent temps. Vés més lent.
Vés percebent, en les celles, el vent.
Rere el serrell, tens perfectes les metes.
Cercles pel centre. Les esses ben dretes.
Sempre que trenques les presses, que frenes,
veus que et permets el desfer-te de penes.
Fent-te de cec del després tens presents
més trets que deixen les petges del temps.
—març 2020
|
| |
vingui i mirin i riguin
(Tetràmetre dactílic amb i, masculí i assonant)
I
Fixi’s quin pis. Vingui i miri’l finit.
Íntim i llis. Mini, nítid i xic.
Híbrid i prim; mític pis filipí.
Fiquin sis llits i fins pintin-hi cinc.
Mínim, d’inici: ni ciris ni bicis.
I miri’l wifi si vingui fins dins.
Ni siguin crítics, ni vinguin fingint.
Vinguin i mirin i triïn i plim.
Visqui qui hi visqui, idil·li infinit
II
Lliris i pins, qui n’hi tingui vint mil...
Fins dins n’inspiri, insistint, insistint.
Quin vici místic, finíssim i ric!
Fill d’indis místics, tinc vint dits divins.
Tinc mil indicis, mil íntims instints.
Sigui qui sigui, ni nyicris, ni trist.
Llisquin i girin i pincin cinc dits.
Piquin i cridin: “Quins nirvis! Quin trip!”
Riguin i flipin fins dins l’infinit!
Ni siguin tímids, ni insípids, ni fins.
Pillin sis titis i pispin cinc vins,
diguin: “Quin vici!” i signin i fi.
—març 2020
|
| |
com soc
(Tetràmetre dactílic amb o, masculí i assonant)
Collo molts cossos, d’on motllo molts noms.
Soc molt bon gos. Noto’n torsos, l’olor.
No corro, volo. P’rò no dono tombs.
Volto molts shows, on no’m mostro molt dolç.
No cobro prou, p’rò corono’l confort.
No soc bon monjo, p’rò toco’l dolor.
Provo l’horror, p’rò no goso tot sol.
Follo tot boig. Ronco poc. Dormo molt.
P’rò molt o poc, molts cops dormo tot sol.
M’obro prou cops, p’rò no robo prou cors.
No poso flors, p’rò jo honoro molts morts.
Moro molts cops, p’rò no ploro molt fort.
—març 2020
|
| |
gust brusc
(Tetràmetre dactílic amb u, masculí i assonant)
Duc munts d’un pus d’un ruc mut, brut d’un suc.
Turcs, junts un grup, l’humus vull, d’un gust fluix!
Tu! Munys uns culs, bulls cuscús “xup-xup-xup”!
Tu! D’uns nyus nus, culls llurs ulls, crus, durs, purs.
Vull munts d’uns llums! Vull uns fums! Vull zum-zum!
Vull mutus fulls! Mutus xuts! Mutus punys!
Junts! Us vull junts! Nus d’un rusc! Junts junyuts!
Tu! Burru’mb rulls! Dus un tuf... Puts un munt!
Puc dur-t’un truc? Fuig lluny, fuig! Brusc cuc nul!
—març 2020
|
| |
època d'el·lipsi
(Prec de l’últim supervivent de l’apocalipsi)
Cadena de paraules palindròmica a partir del mot “zombis”.
Versos lliures no més llargs d’un línia en un document word, lletra Cambria 12.
Vull que siguis tu, d’entre tots ells, que em mengis fins que em tombis.
Aquí em tens, tens de dits i dents. Però si vens i em sents i em toques i em tombes,
acabaran per fondre’s les pors i els plors i totes aquestes torbes.
Ara soc ós ansiós per ser mos de les teves dents de cobra, sempre un pèl corbes.
( ...Era tan bonic veure’t la porra feta tota una torre abans de corre’s...
Quan la sang et bull, hòstia si la vull... Sang roent com quan couen coures... )
Però no és moment per ments dements que no poden, de l’enyor moure’s
per un que ja no hi és, però aquí em té dret i tes i estès com aquests tres roures.
Llegiré aquest vers fins que del res, vinguis encès i malmès pels teus nous riures
i jo vibri com fibra de vidre que es mou amb enrenou i, de nou, ens senti lliures
com abans, durant un instants abans de morir i acabar així amb els nostres viures.
Un breu poema dit i repetit com un crit de “Oeee! ja som lliures!”,
quan ningú ja no em veu, ni em creu, ni em sent, ni em dol, ni de mi pot riure’s.
Només aquests llisos grisos tristos roures
que fan d’escut per mi i d’escull per tu, sense tant sols ni moure’s,
protegint els mots que ara tracto de fer sonar, de fer sortir, clars i durs com coures
fins que, a la fi, per fi, vegi que cap a aquí i cap a mi ja corres.
No molt recte ni directe, sinó amb grosses i grosseres corbes
plenes de morbo i desig per més mossegades torbes.
Però és a la llengua, la parla i el dir a qui cruspint-me a mi, envies a les tombes.
Per això en salivo les síl·labes amb sabor d’últim bocí, abans no arribis i les tombis
i donis pas, així, al nou silenci. Una època d’el·lipsi. Època d’apocalipsi i zombis.
—març 2019
|
