Quan l'Assumpta em va demanar de fer aquesta xerrada, no sabia per on començar, ja que podia explicar la meva experiència per l'Aula de dansa des de mil maneres diferents i mil anècdotes, així que vaig decidir seguir el protocol i, com diu en el full de protocol que em va enviar, parlaré com a exalumne de la facultat de ciències de la comunicació, com a exalume de l'Institut del Teatre i com a actual ballarí i coreògraf. Com a exalumne de la Fac. de CC. de la Comunicació Al meu primer any per l'Autònoma, recordo el pas per l'aula de dansa com part imprescindible de la carrera, com si fos una assignatura més de tot el programa, com una assignatura troncal, fins i tot. Sempre vaig tenir la sensació que podia saltar-me menys classes del Carles que de teories de la comunicació 1 o psicologia de la percepció, més que res, perquè si fallaves a l'aula de dansa, no et podien passar els apunts d'aquell dia tres dies abans de l'examen. L'aula de dansa proposava una altra manera d'aprendre, que no es basava només en adquirir coneixement, sinó en compartir-lo i transformar-lo i on el desenvolupament individual anava agafat de la mà de la consciència de responsabilitat col·lectiva. Jo escrivia un text, tu un altre, jo ballava el teu text, tu el meu, el tornàvem a ballar, però alhora i més junts, aquest braç el treus, aquest salt el fem els dos, si m'agafes per aquí, què? ara jo passo per allà i ho tornem a repetir, d'acord? què et sembla aquest final? i així el text anava desapareixent, el teu i el meu, i una nova dansa sorgia, una dansa de tots dos. Era un treball com el d'una companyia, no una simple activitat extraescolar. Allà vaig aprendre a desenvolupar les meves primeres idees en moviment, a començar a crear el meu propi vocabulari físic, un vocabulari, però, que no esdevenia llenguatge ni missatge fins que un altre no se'l mirava, o el tocava, o el canviava o simplement el destrossava totalment. L'aprenentatge era mutu o no era. D'altra banda, l'aula també m'oferia la possibilitat d'una aplicació pràctica immediata als meus estudis de comunicació audiovisual. Com una de les arts més abstractes i emmarcada dins del context universitari, la dansa a l'Autònoma em va permetre reflexionar, des d'altres perspectives, sobre molts dels principals dilemes que plantejava la carrera que feia, com ara la complexitat del llenguatge oral, el fenomen de cultura de masses o el de la diversitat perceptiva entre d'altres, alhora que també em va permetre que el dia que em vaig torçar el peu, em vaig passar unes quantes classes tirant fotos a les meves companyes enlloc de ballar, i del treball posterior que en vaig fer vaig poder guanyar-me algun crèdit més a l'evaluació final d'introducció a la fotografia 1. I encara que sembli que la relació entre la dansa i la comunicació audiovisual sigui òbviament estreta, crec que és fàcilment comparable a la que hi ha entre qualsevol altre tipus d'estudi universitari, ja sigui científic, tècnic, social o humanístic, ja que cada classe, cada pregunta, cada viatge o cada peça de l'aula de dansa abraçava des de la ciència del cos, a l'arquitectura del moviment, les polítiques del treball col·lectiu o la filosofia de la creació. L'aula de dansa podia formar part del programa de qualsevol carrera i el més interessant sempre era quan passava al revés, i la carrera de cadascú dels que hi érem, també passava a formar part del programa i les peces de l'aula. Però a final d'aquell primer any, l'aula de dansa ja no va continuar sent com una assignatura troncal per mi, sinó que havia esdevingut gairebé l'única assignatura de la carrera a la qual assistia amb regularitat. O sigui que vaig decidir deixar la carrera i dedicar-me de ple als estudis artístics. I vaig entrar a l'Insitut del Teatre. Com a exalumne de l’Institut del Teatre Després de dubtar molt sobre quina modalitat escollir, vaig decidir-me a estudiar direcció teatral, perquè vaig pensar que trobaria l'equilibri entre l'adquisició d'uns coneixements teòrics dels quals mancava i que creia necessaris amb una pràctica artística que m'ajudaria a continuar desenvolupant i ordenant la meva faceta creativa, mentre que continuaria la pràctica en dansa a altres llocs. En certa manera, va ser així i vaig trobar moltes altres preguntes noves per continuar avançant i creixent artísticament. Però també em vaig adonar que l'especifització portava a l'individualisme. El sentit d'experimentació, de recerca era molt més petit en comparació a l'aula de dansa de l'Autònoma. La gent estava més preocupada d'aprovar assignatures que de provar coses noves. Ja no hi havia el text d'un altre que jo pogués ballar. Jo escrivia el meu text, jo me'l ballava i jo me'l canviava. El desenvolupament individual era més important que la consciència de responsabilitat col·lectiva, i la pressa pel producte esborrava fàcilment el camí del procés. Però no només vaig trobar a faltar el treball en grup, sinó també una certa visió d'autoaprenentatge en el treball individual, on sovint ens donaven més receptes que no pas eines. Un dia vaig llegir que l'eina més importnat de la història de la humanitat no va ser la primera eina, sinó l'eina que podia fabricar altres eines. Crec que això el Carles ho tenia molt clar i des de l'aula de dansa ens va ensenyar a descobrir les nostres pròpies obsessions i a redefinir constantment les nostres pròpies estratègies de creació, per seguir-nos preguntant i evolucionant com a ballarins i creadors, fins i tot el dia que ja no fóssim de l'aula. Després de dos anys a l'Institut, vaig decidir deixar-ho i tornar a l'Autonòma a fer el curs de cultura de pau del Vicenç Fisas i ballar de nou a l'Aula de dansa. Una combinació que molt poca gent entenia, però una de les millors èpoques de formació que mai he viscut potser pel seu estrany, però increïble equilibri intel·lectual i creatiu. I com a resultat, Baraka 14 va ser tot un regal. Després d'aquell gran any, vaig fer camí cap a Asmetrdam a estudiar a l'escola de coreografia, de la qual em vaig graduar l'any passat i a la fi vaig acabar una de les tres carreres que havia començat. Com a ballarí i coreògraf És la primera vegada que em conviden a fer una xerrada sobre la meva trajectòria, suposo perquè encara no n'hi ha molta de trajectòria per explicar, però és divertit que excuses com la publicació d'un llibre, t'obliguin a parar-te i reflexionar sobre com has anat a parar allà a on has anat a parar. Jo un dia em vaig enamorar, de la dansa, i com tot amor sempre és molt difícil dir perquè te n'hi has enamorat. I caus, i punt. Però després de tots aquest anys amb ella, d'estudiar-la aquí i allà, de barallar-m'hi, d'entendre-la i de no entendre-la moltes vegades, sóc conscient que la meva relació amb ella ja no és la mateixa. "El ballo perquè m'agrada" ja no és suficient per descriure la meva passió i el meu compromís, i al costat de la satisfacció personal, que sempre hi serà, intento ser conscient del meu posicionament social com a artista amb cada nou projecte que engego, amb cada nova persona amb la qual col·laboro o amb cada nou teatre per el qual treballo. Jo em vaig apuntar a l'Aula de dansa perquè m'agradava i volia ballar, però l'aula de dansa no era una activitat extraescolar. Treballàvem com una companyia, reinventant-nos constantment, construint noves identitats i redescobrint noves estratègies. Ara encara intento seguir treballant així: Jo escric un text, tu un altre, jo ballo el teu text i tu el meu. moltes gràcies pere faura
|