pere faura
   performance artist
(press) Sweet Precarity
   
press:
data autor / publicació llengua
2017.Juny.1 Teló de fons / canalterrassavalles.xiptv.cat (La Xarxa) ca
2017.Abril.25 Oriol Puig Taulé / nuvol.com ca
2017.Abril.21 Jordi Sora / escena de la memoria ca

press_03:

Sweet Precarity a Teló de fons / Pluriempleats
canalterrassavalles.xiptv.cat/telo-de-fons
1.Juny.2017

Pere Faura dedica una trilogia a denunciar la situació del sector de la dansa. Sweet Precarity mostra, a través d'imatges icòniques de musicals dels anys 70, la faceta de la dansa com a feina remunerada.

> http://canalterrassavalles.xiptv.cat/telo-de-fons/capitol/sweet-precarity

^ press index
< Sweet Precarity

press_02:

OlooooooOHt!
Oriol Puig Taulé - nuvol.com
25.Abril.2017

Martí Albesa
Pere Faura i la seva ‘Sweet Precarity’ en un dels moments estel·lars del Sismògraf. © Martí Albesa

Pere Faura, Pere Faura i Pere Faura
[fragment d'article]

El coreògraf va presentar la seva Sweet Trilogy al Sismògraf, és a dir, tres espectacles. Convertint-se, ja d’entrada, en un dels grans protagonistes d’aquesta edició del festival. Només cal llegir la crítica de Jordi Sora al seu blog Escena de la memòria per imaginar que alguna cosa deuria succeir en la primera funció de Sweet Precarity, una de les tres peces de la trilogia. Les noies de premsa ens van demanar si podíem anar a la representació en anglès, ja que la funció en català ja estava plena, i nosaltres, políglotes de mena, vam acceptar de seguida. Poc sabíem que això provocaria que ens perdéssim una d’aquelles funcions que d’aquí a molts anys encara serà recordada amb la frase “Jo hi era”.

Faura ha fet un solo que exposa amb claredat i contundència la precarietat del món de la dansa, on ens deixa molt clar que tot i que un artista tingui molts bolos i viatgi molt no pot escapar d’un perenne estat d’inestabilitat i incertesa. I on el càlcul total de la feina realitzada es resumeix en uns tristíssims (i precaríssims) tres euros l’hora. Entrem a la sala d’assaig del Teatre Principal i una de les parets és plena de papers amb conceptes relacionats amb el món de la dansa, des de la producció a la distribució, passant a l’amateurisme que comporta el fet de treballar amb amics. El to de Faura és el de la ràbia, escupint més que dient un text que vol deixar clar que tot no és tan bonic com sembla. El missatge és el mateix, amb una altra forma, que desenvolupa amb més profunditat a Sweet Tyranny, on ataca tant a les fàbriques de creació com a les gestores culturals / Mary Poppins que les dirigeixen. Amb l’excusa de la visibilitat i d’estar etiquetat com a talent emergent, es perpetuen unes actituds d’eterna precarietat i els artistes superen la trentena esperant que arribi el seu moment. O que els permetin actuar més de tres dies seguits en un teatre, cosa del tot impensable.

Doncs bé, com Jordi Sora insinua molt bé (i molt ofès) en el seu article, a la primera funció Pere Faura va fer servir aquesta crítica de Carmen del Val sobre Sweet Tyranny i la va convertir en material escènic, llegint-la sencera i comentant-la. La cosa és que la senyora del Val es trobava entre el públic, i com que va dir en veu alta “Ei, que sóc aquí!” es va crear un ambient de gran tensió, on tots els espectadors estaven tan o més pendents de les reaccions de Carmen del Val com d’allò que feia o deia el propi Faura. Ella ha comentat l’episodi en aquesta nota titulada Crítica a la crítica, al final del seu article sobre l’espectacle de Marta Carrasco. Doncs bé, el dia que hi vam anar nosaltres, l’escena en qüestió havia desaparegut, i ens vam perdre a Faura cantant Sandy de Grease i substituint el nom pel de Carmen. Finalitzada la peça, ens van dir que es tracta d’un work in progress, encara en estat de creació i que la peça no pararà de transformar-se. Servidor de vostès, en l’espectacle en anglès destinat als programadors internacionals, va tenir la sort de veure Faura cantar la meva cançó preferida de Grease. Aquella que protagonitza Rizzo, el personatge més interessant de la pel·lícula, després que li hagin trencat el cor: There are worse things I could do. La gran Stockard Channing ho sabia molt bé, i Pere Faura hauria de fer més cas a la darrera frase d’aquest hit incontestable: “But to cry in front of you… That’s the worst thing I could do”.

Martí Albesa
Dansa i economia es relacionen en un power point analògic a ‘Sweet Precarity’. © Martí Albesa

També vam xalar de valent a la Plaça del Teatre amb Sweet Fever, la part més conceptual de la trilogia fauriana: un grup de ballarins i voluntaris d’Olot ballen la mateixa frase coreogràfica de Saturday Night Fever durant una hora, en una sessió memorable de música electrònica. Una gran pantalla serveix de fons de l’escena i escup imatges de cadenes de muntatge, enderrocs, festes i exèrcits, establint concomitàncies amb Sweet Tyranny, que ja vam veure a la seva estrena al Mercat de les Flors i de la qual vam parlar en aquest article. Doncs bé, dissabte a la nit vam voler tornar a experimentar la dolça tirania de Pere Faura, amb dramatúrgia d’Esteve Soler, i podem dir que encara ens va agradar més. L’exercici d’honestedat del coreògraf arriba a unes cotes difícilment igualables per altres artistes. I el públic olotí va aplaudir de valent un espectacle on Faura acaba saludant ell sol dalt de l’escenari, sense la presència dels seus ballarins. Ja ho saben: és l’Aura Faura.

> http://www.nuvol.com/critica/oloooooooht/

^ press index
< Sweet Precarity

press_01:

Crítica de la crítica
Jordi Sora - escena de la memoria
21.Abril.2017

Martí Albesa
Foto: Martí Albesa

Benvolgut Pere Faura,

Després de tants anys dedicat a parlar amb delicadesa, estima i respecte de la teva obra artística, sis entrades en aquest blog i sense comptar les normbroses prèvies, cròniques i mencions diverses a les xarxes socials, descobreixo amb sorpresa que dediques l'estrena de la peça que tanca la teva trilogia Sweet Suit a una altra companya crítica, no gens favorable amb Sweet Tyranny: la peça que afirmo culmina amb brillantor aquests darrers anys que t'has dedicat a investigar sobre les relacions entre dansa popular i professional. I mira, no vull enganyar-te: la meva decepció ha estat majúscula.

Ah! No em diguis que és poc professional a aquestes alçades perquè porto unes quantes hores de dansa als meus ulls i mai havia sentit ningú que menystingués pitjor la meva feina. Ni un esment, ni un comentari a Sweet Precarity. Costava ben poc: una frase d'agraiment, de correspondència amb qui millor encarna a aquell sector de la crítica de qui sempre has tingut "el favor". Ni que la meva sigui una feina tan mal pagada que només tingui un espai gratuït i mai cap dels grans mitjans s'hagi ni tan sols molestat a llegir ni una línia dels quasi 400 escrits que he disseminat minuciosament en aquest blog i altres pàgines on hi he col.laborat aquests quasi 10 anys que porto dedicat a escriure sobre dansa. Si sumo els ingressos aconseguits en aquest temps i faig la fàcil divisió per les hores de dedicació, diria que aproximadament em surt la cosa a poc més quinze euros la plana...

Et fas el càrrec? Sento dir des de fa un temps que sóc un "referent" en el sector, em criden de cent llocs perquè els escrigui algunes paraules, que vegi el seu espectacle i que si em sembla, lliurament, en parli. I jo, mentrestant, he de continuar a les meves classes a la funció pública per mantenir el lloguer de casa i les quatre cerveses que prenc el cap de setmana. Què et sembla tot plegat? Com se'n diu d'aquesta situació? I ni t'explico de les condicions d'explotació en les quals treballen companyes joves en aquesta professsió, menystingudes pels mascles dominants de la professió crítica de teatre i amb mentalitat dinosàurica.

Però encara hi hagut més desencantament i no vull evitar-te'l. Entre moltes coses perquè crec que ets el millor performer d'aquest país. Pel teu sentit de l'humor, força escènica, compromís polític, esforç i treball minuciós. Alguns del millors i més intensos riures que he fet mai en aquelles interminables hores a les sales de teatre, sempre han estat veient una professionalitat, art, implicació i intensitat quasi difícil de comparar amb d'altres. Un treball que has desenvolupat, segur, des d'una precarietat encara pitjor que la meva. Perquè tu sí que vas ser capaç d'una radicalitat que jo no puc ni imaginar: se'n diu dedicar-te a la dansa. Un enunciat simple, net, línial i que a cop de converses, salutacions, abraçades i petits intercanvis amb artistes com tu i molts d'altres companys teus, he anat entenent en la seva profunditat i duresa.

Un desencantament directament vinculat al teu art, per què la pregunta que em faig és: cal fer servir la mateixa estratègia de descrèdit, i atac personal per defensar-te? Cal denigrar algú per passar a tenir raó?

Tots dos sabem que no i per això em permeto dir-t'ho en aquesta carta - crítica pública. Perquè efectivament "criticar" no es destripar la feina de l'altre, sinó argumentar amb tu. Ni que no hi estiguem d'acord o el nostre posicionament sigui diferent o senzillament contrari.

Fins que tots plegats no entenguem que som part del mateix sector, no et càpiga dubte que hi haurà veus crítiques poc encertades i receptors d'aquests mots que no sabran entendre de la importància del canvi de paradigma que alguns, pocs, solitaris i mal pagats, estem intentant a banda i banda de l'escenari.

Però com a a sobre sé que ets, d'entre molts, un d'aquests que també lluiten per canviar les coses: vols que intentem fer-ho plegats?

Una abraçada,
Jordi

--------------------
Dos dies més tard a El País, la crítica Carmen del Val va fer aquest intel·ligent escrit de resposta a la polèmica. Utilitzant el mateix titular que en aquest blog, per cert...

elpaís

> http://escenadelamemoria.blogspot.com.es/2017/04/sweet-precarity.html

^ press index
< Sweet Precarity