AUDIO: Entrevista
Pere Faura: 'Penjo les sabatilles de ser empresa de dansa, perquè no puc més'
Entrevista · Tot és comedia. Cadena Ser
20.Setembre.2020
El ballarí assegura que continuarà coreografiant, 'continuaré actuant com a artista'
Pere Faura és admirador de Travolta, Gene Kelly o Bob Fosse. Acaba que publicar el llibre 'Discozombie', i amb l'espectacle 'Rèquiem Nocturn', torna al setembre al Mercat de les flors. Escolta aquí l'entrevista.
font:
> https://cadenaser.com/emisora/2020/09/20/sercat/1600609256_539947.html
^ press index
< Rèquiem nocturn
REVIEW: Pere Faura: Rèquiem Nocturn
Pere Faura’s extravagant tribute to Bob Fosse mixes mortality with showbiz and mundane life
Clàudia Brufau @claudiabrubo · springbackmagazine.com
15.Juliol.2020
‘It’s showtime, folks!’ says Joe Gideon in Bob Fosse’s film All That Jazz (1979). Catalan choreographer Pere Faura had planned his farewell to dance as a tribute Fosse’s artistic universe, but the Covid-19 outbreak brought another layer to the work: death. The result, Rèquiem Nocturn, feels like three or even more shows in one two-hour extravaganza glitzed up by playful text, brilliant video projections, live music by Telemann Rec, and Faura’s sharp wit.
‘Lord, have mercy’,‘We want a job, not eternal rest’. At the opening of Rèquiem Nocturn the ten performers – nine dancers and an actress – chant in Latin, in a kind of affirmative liturgical mass on the dancers’ right to work. On screen, Faura’s audition is juxtaposed with Fosse’s in All That Jazz. Against this sea of ready bodies and eager faces, the performers come on stage into the spotlight, telling us their names and personal stories.
There’s always razzle-dazzle: the piece keeps the whole ensemble active, walking across the stage or practising Fosse’s angular and sensual movements. When actress Gloria March reminds us how often Fosse has been plagiarised by pop singers such as Michael Jackson and Beyoncé, the dancers demonstrate the original choreography. But the climax comes with Victor Pérez Armero emulating Fosse’s snake dance from The Little Prince (1974). Hypnotising and tender.
Rehearsal and hospital scenes from All That Jazz are both projected and dubbed live by the performers, with hilarious dialogues about the lockdown in general and its impact on Rèquiem Nocturn in particular. Death becomes the protagonist as dancer Montse Colomé first tells about how she took care of her friends dying of Aids in the eighties, then well-known Catalan actor Pere Arquillué makes an entrance to deliver a sermon about how words always end up beating movement. A cloud of dancers follow the speakers, like figures in a religious tableau.
Loaded with solemnity and grandiloquence, Rèquiem Nocturn is an enduring and extravagant tale about the crossroads between mortality and the daily life of performers.
The ‘snake dance’ from Pere Faure’s Rèquiem Nocturn. Photo © Alfred Mauve
font:
> https://springbackmagazine.com/read/pere-faura-requiem-nocturn
VÍDEO: Reportatge
‘Rèquiem nocturn’, l’adeu a la dansa de Pere Faura
Redacció · Àrtic beteve.cat/author/artic/
L’espectacle de dansa ‘Rèquiem nocturn’, de Pere Faura va ser el comiat del món de la dansa del ballarí i coreògraf que encara no havia fet les seves primeres passes quan Joe Gideon, protagonista del film ‘All that jazz’ (1979), flirtejava amb l’àngel de la mort a ritme de ‘Bye, bye, life’. Quatre dècades després, la pel·lícula i l’univers del seu director, Bob Fosse, han estat la font d’inspiració l’espectacle ‘Rèquiem nocturn’.
‘Rèquiem nocturn’ i pandèmia: entrevista a Pere Faura
Aquest muntatge passa la tradicional missa de difunts pel filtre del cabaret i a mesura que avança la cerimònia, solemne, “macarra” i divertida, va descobrint els motius i els desenganys que han portat l’autor a prendre la decisió d’acomiadar-se de l’escena.
Un funeral lluminós, de ploma i purpurina, que barreja textos, cançons, ball i videoprojeccions per conformar una coreografia per a 10 intèrprets i dos músics en directe, Aurora Bauzà i Pere Jou, i que té la col·laboració de Pere Arquillué.
font:
> https://beteve.cat/artic/requiem-nocturn-pere-faura-dansa/
Una litúrgia del cinisme gamberro
Jordi Bordes @desbordat · elpuntavui.cat
9.Juliol.2020
Una imatge promocional de la coreografia ‘Rèquiem nocturn‘.
TRISTAN PEREZ-MARTIN.
El sarcasme de Faura combina ball ‘pop’ amb versos litúrgics ‘pervertits’
Pere Faura coreografia a partir de plantilles. Després de la seva trilogia sobre l’art (amb una fatídica Sweet tyranny) ha decidit transformar la precarietat dels ballarins (i el seu anonimat) en tot un rèquiem. Ho fa acompanyat amb la contundència de Telemann Rec (Aurora Bauzà i Pere Jou), que han passat del pub irlandès d’Aquella nit (Villarroel 2019) a la música sacra laïcitzada pels musicals de Bob Fosse. El coreògraf, dèiem, ha tornat a donar-se la carta de Creador Totpoderós i ha acoblat la coreografia d’All that jazz amb els quadres de rèquiem, pervertint-ne la lletra i amb la seva dèria sobre l’extinció de la dansa i els ballarins. Serà l’última peça de Faura? Només un avís per a navegants: ell adora els zombis.
L’aparició final de Pere Arquillué acaba de reblar el clau i demostrar que la paraula arrossega i s’empodera, deixant als ballarins de l’èxit les escorrialles més insatisfactori. Faura fuig de la grandiloqüència eterna de les catedrals i opta pels escalfadors, mallots i cuir més pop i caduc. El seu cinisme és gamberro i, ara, juga a ensenyar-lo des d’un canvi constant d’angles per a un públic assegut (i ben separat) a tres bandes. La vida dels espectacles de dansa són tràgicament breus i, per això, rebateja la casa de la dansa a Catalunyacom el Mercat de les Morts. Perquè l’equipament no es cansa de donar vida a projectes que es llangueixen en molt poques funcions. Sarcàstic, en realitat, reclama que la dansa superi l’omnipresència del text. Potser per això el Glòria heavy metal final (reproduint els moviments de Liza Minnelli a Cabaret) porten a l’èxtasi de l’últim ball de la discoteca (abans de la Covid-19).
Rèquiem nocturn té una frescor marca de la casa. Compta amb un repartiment eclèctic, tant generacionalment com de tradició artística. Però en tots hi ha les ganes de provocar, jugar, ballar i cantar més enllà del que imposi la Conferència Episcopal, o el temple de la Royal Shakespeare. Gamberro i visionari fins a la medul·la. Del DEP al GEP (Gamberro En Pau). Seductor.
font:
> http://www.elpuntavui.cat/cultura/article/19-cultura/1817576-una-liturgia-del-cinisme-gamberro.html
^ press index
< Rèquiem nocturn
Que visquin els ballarins!
Serà realment 'Rèquiem nocturn' el darrer espectacle de Pere Faura?
Oriol Puig Taulé @oriolpuigtaule · nuvol.com
9.Juliol.2020
El coreògraf Pere Faura s’acomiada de la dansa amb Rèquiem nocturn, espectacle inclòs al Grec que s’ha vist al Mercat de les Flors i que tornarà la pròxima temporada. Si a Sweet Precarity es feia un autohomenatge, aquí Faura posa el focus sobre els ballarins. Cossos normalment sense veu ni identitat, que desapareixen quan la paraula entra a escena. Els ballarins al fons. El cos de ball. Una massa que es mou, però que també pensa i parla. Un espectacle que en realitat en són dos. O tres. O més.
Una escena de ‘Rèquiem nocturn’. © Tristán Pérez-Martín.
“It’s showtime, folks!”. Col·liri, Alka-Seltzer, cigarro, pastilles, dutxa (no necessàriament en aquest ordre). Així comença el seu dia Joe Gideon, el protagonista d’All that Jazz. El coreògraf, ballarí i cineasta Bob Fosse va imaginar la seva pròpia mort amb aquesta pel·lícula, estrenada el 1979, on l’actor Roy Scheider interpreta el seu alter ego: un coreògraf alcohòlic i addicte a les pastilles, el tabac i les dones. Rèquiem nocturn pren la pel·lícula de Fosse com a punt de partida per parlar de la dansa, la vida i la mort. I, com tantes altres coses, aquesta peça s’ha vist afectada per la crisi del coronavirus. La tempesta perfecta.
El rèquiem és, musicalment, el gènere triat: Aurora Bauzà i Pere Jou (Telemann Rec.) han compost i interpreten en directe una música vibrant, que emociona en molts passatges. Deu ballarins ocupen l’escena: ho fan els seus cossos, però també en sabrem els noms, orígens i algunes de les seves particularitats. S’agraeix la varietat de procedències i edats: els veterans són Montse Colomé (tots drets) i Guillermo Weickert (quan entra a un teatre ningú es creu que sigui el ballarí), i la més jove és l’eslovena Anamaria Klajnescek. Toni Viñals ha fet molts musicals però no ha sortit mai a la tele, i Gloria March és una actriu (i dobladora) valenciana rodejada de ballarins. El “descans etern” que reclama qualsevol missa de difunts és negat en aquest espectacle: “no volem descans sinó feina”, canten en llatí, mentre demanen al Senyor, a Faura, als espectadors i als crítics que tinguin pietat d’ells.
La peça té diverses cares: en primer lloc, es reivindica la figura de Bob Fosse. El director d’obres mestres com Sweet Charity (1968), Cabaret (1972) o Lenny (1974) és un dels coreògrafs més importants del segle XX: la seva influència es pot veure en coreografies mítiques de Michael Jackson o Beyoncé, però també en molts dels moviments que fem quan ballem. Qui de nosaltres no ha posat mai “mans de jazz” o ha imitat la Liza Minelli i la coreografia de la cadira? La relació de Faura amb la cultura popular, un tema constant en tota la seva trajectòria, traspassa aquí la simple admiració o fetitxisme per plantejar-se la pregunta més important de totes. Alguns recorden el nom del coreògraf, d’acord: però qui es recorda dels ballarins?
Els intèrprets de Rèquiem nocturn ens ensenyen allò que saben fer millor (ballar claqué, tocar el saxo o fer anar la cinta de gimnàstica rítmica), però més enllà d’un talent show ens trobem davant d’un homenatge. Dos moments claus: en primer lloc, el solo en què Víctor Pérez Armero emula la serp d’El petit Príncep. Fosse ha ressuscitat i Jacko es regira a la seva tomba. Gran treball de vídeo de Sergi Faustino que, juntament amb l’espai de Jordi Queralt, aconsegueix l’equilibri perfecte entre acció en viu i enregistrada. I, en segon lloc, el monòleg de Montse Colomé, l’autèntic moment àlgid de l’espectacle. La ballarina parla dels anys vuitanta, l’època en què va veure morir molts dels seus amics per l’epidèmia del segle XX: la SIDA. El seu relat és sincer i escruixidor: l’última planta de la Vall d’Hebron es va convertir en “la planta dels condemnats”, i ella acompanyava els seus amics a morir, en un temps on el nom del virus no es podia dir en veu alta. La mort, tema central d’All that jazz i de l’espectacle, va aparèixer en ple procés d’assajos, no cal dir-ho, en forma de la covid-19. Fatalitats de la vida. Comptant que el darrer tram de la pel·lícula de Fosse transcorre en un hospital, les relacions que s’estableixen entre el film i el moment actual fan esgarrifar.
Una escena de ‘Rèquiem nocturn’. © Tristán Pérez-Martín.
Al final, un tercer Pere (després del Faura i del Jou), apareix en escena: Pere Arquillué, a mig camí entre La Mort i el Morpheus de Matrix, reflexiona sobre moviment i paraula en un monòleg que, llàstima, s’acaba fent una mica llarg. És com si la denúncia de l’excessiva presència de la paraula enfront del gest acabés anant en contra de l’espectacle. O era aquesta, precisament, la intenció de Faura, assessorat pel dramaturg Marc Angelet? Rèquiem nocturn es podrà tornar a veure al Mercat de les Flors al mes de febrer de 2021. Suposem que adaptat, escurçat, allargat i/o mutat de les més diverses maneres. Hi tornarem, és clar. “Després del Mercat de les Flors no hi ha res més”, diu Arquillué. O sí? Si hem de marxar d’aquest món, cosa que sembla bastant plausible, per què no fer-ho amb un número digne de Broadway? “Bye, bye, life!”, cantava Roy Scheider al final d’All that jazz… Qui no voldria marxar així, cantant i ballant en una gran apoteosi final?
Postdata
Aquest missatge és per l’Adriana Parra, la dissenyadora de vestuari: NECESSITO aquestes mànigues amb serrells. Parlem-ne.
font:
> https://www.nuvol.com/teatre-i-dansa/dansa/que-visquin-els-ballarins-111183
El adiós… and All that jazz
Norman Marsà · enplatea.com
9.Juliol.2020
El coreógrafo barcelonés Pere Faura dice adiós a la danza. Como él dice: “la danza es deficitaria y siempre lo será”. Ahora busca nuevos retos, explorar un mundo fascinante, evolucionar: transformarse. Su adiós lo hace a través del universo artístico de Bob Fosse, gran experto en el espectáculo de la muerte, para crear un gran réquiem festivo y lleno de purpurina.
Pere Faura nos presenta, en el Mercat de les Flors de Barcelona y dentro de la programación del Grec Festival, un homenaje al coreógrafo y bailarín Bob Fosse a través de sus películas y sus vivencias.
En 1979, Bob Fosse estrenaba All That Jazz, una película parcialmente autobiográfica sobre la vida de Joe Gideon, un coreógrafo adicto al trabajo, las drogas y el sexo, que soñaba constantemente que flirteaba con el ángel de la muerte. Cuando le llega el momento de su propia muerte, canta y baila la canción Bye Bye, Life, acompañado por unas bailarinas vestidas de sistema nervioso y arterial, en un monumental delirio musical final, hasta que la canción es interrumpida en seco por el sonido del cierre de la bolsa de plástico que contiene su cadáver.
Pere Faura ha querido desenterrar All That Jazz, así como otras escenas y coreografías de Bob Fosse, tanto algunas de las más icónicas como de las más desconocidas, para realizar una autopsia actual y personal y revivir todo su potencial poético, político y polémico. Cada una de las partes de la tradicional misa de difuntos es traducida o transformada en una nueva escena cabaretera. Una secuencia litúrgica fantástica, laica, reflexiva y festiva que mezcla el glamur y la sinuosidad de Fosse con la reflexión profunda sobre la idea de la muerte, tan presente en los textos de un réquiem.
Faura, nos presenta así una ceremonia nocturna, solemne, macarra y divertida, que poco a poco irá desvelando las razones, motivaciones y frustraciones que han llevado al autor a tomar la decisión de acabar definitivamente con su vida como profesional de la danza. Empezando por las audiciones, pasando por la investigación, por la creación del acto, por la visión de la danza, por su muerte… “No es mi cuerpo, sino el del sistema el que está viejo y entumecido. Mantenerse bailando es cada vez más difícil. He sido empujado danza abajo. Pero, que me quiten lo bailao… Ahora solo queda celebrarlo”.
Y, en definitiva, tiene gran parte de razón. Como indica en el espectáculo, la danza siempre queda relegada al texto. Si alguien baila y, a su vez, alguien interpreta un monólogo, la danza se ve tentada (y necesitada) a luchar, en vano, por permanecer en un combate que ya comienza perdido. Pero, a parte de esta verdad empírica (puesto que el show tiene la caducidad de 6 funciones: 3 durante del Grec Festival y otras 3 en la temporada 2020-2021 del Mercat de les Flors); Faura nos presenta en él un magnífico homenaje a la vida del bailarín, a su ahínco, a lo sufrido. La línea argumental es Bob Fosse, es cierto, pero las reflexiones que nos deja Faura sobre la vida y muerte de la danza nos estallan la cabeza y el corazón.
Ayudado de textos, canciones, danzas y videoproyecciones en una compleja coreografía para diez intérpretes y dos músicos en directo, Pere Jou y Aurora Bauzà, además de la colaboración especial (e inesperada) de Pere Arquillué; Faura desgrana un requiem en toda regla que nos hace reflexionar más de lo esperado. Como, por ejemplo, ¿porqué nos acordamos de los nombres de los actores pero no de los bailarines? ¿cómo se llaman los bailarines/as que aparecen en el espectáculo?… Démosles visibilidad: Odo Cabot, Montse Colomer, Raffaella Crapio, Mario Garcia, Júlia Irango, Anamaria Klajnescek, Gloria March, Víctor Pérez Armero, Toni Viñals y Guillermo Weickert. A su vez, también he de alabar la calidad de sonido, iluminación, videocreación y vestuario que Faura muestra: Stéphane Carteaux, Cube.bz, Sergi Faustino y Adriana Parra. Un compendio de factores que hacen que el producto que nos presenta Faura sea redondo.
Tras ello, nos hacemos la eterna pregunta: ¿Es la danza algo inviable? ¿Es la belleza un estadio necesario camino a la muerte? ¿Debe ser la muerte algo lúgubre o, en su defecto, deberíamos disfrutar de un funeral luminoso, con mucha pluma blanca y purpurina rosa? Faura tiene claro que hay de celebrar el momento de morir, de marcharse, pero en un espacio bonito y especial entre la autoparodia y la sátira política, entre el legado de la memoria y la incertidumbre de la despedida, entre la ironía de la vida y la ternura de la muerte. Y, ciertamente, es lo que recoge en el espectáculo. Bajo una visión de aparente felicidad, finalmente llega la autopsia, el plástico, el latex y la oscuridad. Llega la muerte de la danza.
font:
> http://enplatea.com/?p=27998
Faura, Fosse, la Mort… i tot aquest jazz!!!!
Ramon Oliver · teatral.net
9.Juliol.2020
Addicte al treball. Addicte a l’alcohol. A les pastilles de tota mena. A les dones. Al sexe. Carismàtic com pocs. Triomfador com pocs: en un mateix any (1973) va guanyar ’Oscar, el Tony i l’Emmy, una fita encara ara no superada per ningú altre. I també, insegur de sí mateix . Plenament conscient d’aquella vulnerabilitat que sovint ens costa reconèixer en els triomfadors, perquè tenim tendència a creure que el seu triomf els fa immunes a aquesta mena de feblesa. Temorós – sempre- del fracàs; d’aquella mena de fracàs que deixa en evidència que l’emperador anava nu, encara que durant cert temps un miratge ens hagi portat a creure que vestia les més sumptuoses gales. Així era el magnífic Bob Fosse. Un excel·lent ballarí que va anar creixent-se com a tal als escenaris de Broadway i als platós cinematogràfics de Hollywood. I que va preferir deixar de ballar i convertir-se en coreògraf – entre d’altres coses -perquè ell mateix considerava que ser un excel·lent ballarí no el convertia pas en un veritablement gran ballarí: no el convertia pas en el nou Fred Astaire que segons les seves pròpies paraules, hauria volgut ser . I llavors es va convertir en un veritablement gran coreògraf; un d’aquells coreògrafs – tampoc en hi ha tants- capaços de crear un estil absolutament inconfusible que, com ens recorda el mateix notable espectacle de Pere Faura que de retruc ha conduït el legat de Fosse cap el Mercat de les Flors, ha exercit i segueix exercint també una immensa influència en àmbits coreogràfics i musicals allunyats del teatre i el cinema musical. Tan definit és l’estil Fosse, que fins i tot el pots detectar ja en segments de dansa seus anteriors a que donés el pas definitiu cap a la coreografia. Per posar un exemple que es deixa entreveure també fugaçment entre les imatges videogràfiques reunides per Faura, encara que la coreografia de la pel·lícula “Kiss Me, Kate” ( l’extraordinari musical de Cole Porter inspirat en l’ara tan polèmic Shakespeare de “L’amansiment de la fúria”) estigui signada per Hermes Pan, quan Fosse es posa a ballar, no costa gens reconèixer moviments i gestualitats que després formaran part de la seva marca de fàbrica. I és que sovint en hi ha prou amb un simple moviment del ballarí o la ballarina ( o amb l’absència de moviment; les mítiques pauses amb les quals Fosse congela el pas coreogràfic) per identificar aquesta marca de fàbrica … o per identificar en quin mirall s’ha mirat el coreògraf de torn , quan no es tracta d’un treball signat pel mateix mestre.
Bob Fosse & Carol Haney in the jazzy dance sequence from Kiss Me ...
Però va arribar un moment en el qual el gran coreògraf es va voler convertir també en algú capaç de deixar la seva petjada com a gran director cinematogràfic. Potser, com ens recorda també Faura, perquè al cinema es podia anar una mica més lluny que a un escenari del Broadway de l’època, quan es tractava d’abordar de forma adulta temes i situacions adultes que en aquells escenaris resultaven sovint encara inadmissibles per als productors , i per a bona part d’un públic diguem que tirant a massa conservador i/o massa familiar com per a segons quines audàcies . Això, encara que Fosse es trobés filmant “Sweet Charity”, la seva primera pel·lícula com a director, justament el mateix any 1968 al llarg del qual s’estrenava a Broadway “Hair”, el cèlebre musical hippie que – nuesa fugaçment vista inclosa- es saltava de cop un bon grapat de tabús. Curiosament i paradoxalment, mentre aquella fam de revolució política, social i sexual pròpia dels 60 s’escolava als escenaris, Fosse debutava al cinema amb una caríssima producció que malgrat apropar-se suaument al tema de la prostitució ( l’obra original s’inspirava en l’oscaritzada pel·lícula de Federico Fellini “Les nits de Cabiria”), i malgrat deixar que la psicodèlia pseudohippie s’escolés també al tema “Rhythm of Life” interpretat per Sammy Davis Jr. , no deixava de moure’s dins les coordenades del més pur Hollywood clàssic .
Bob Fosse's SWEET CHARITY
Una altra paradoxa: durant les tres dècades ( de principis dels anys 30 fins a mitjans dels 60) ) al llarg de les quals la permissivitat d’imatges i continguts de les produccions de Hollywood va estar determinada per la rígida censura establerta al tristament cèlebre codi Hays, amb el teatre de text passava gairebé el contrari del que assenyalava Fosse parlant del teatre musical : moltes obres que havien causat impacte i de vegades cert escàndol quan s’estrenaven a Broadway, però que s’havien pogut representar sense problemes , eren dràsticament retallades i suavitzades quan donaven el salt cap a la gran pantalla. Només cal recordar el maquillatge al qual van ser sotmeses obres de Tennessee Williams tan consagrades com ara “Un tramvia anomenat desig” o “La gata damunt la teulada de zinc”.
El cas és que , més enllà d’aquelles raons que tenien a veure amb el grau de llibertat temàtica que li permetia el cinema, estic segur que Fosse va tenir altres importants motivacions a l’hora de voler ser reconegut com a director cinematogràfic. I amb algú com ell – algú amb tan de talent, tantes inseguretats i tanta necessitat obsessiva d’exercir un gran control sobre el seu treball – , algunes d’ aquestes motivacions molt probablement tenien alguna cosa a veure amb el mateix miratge d’eternitat que ofereix el cinema. Davant la vida efímera del que passa damunt un escenari ( més efímera encara en aquelles èpoques en les quals pràcticament no restaven imatges enregistrades dels espectacles) , el cinema i tota forma d’imatge derivada d’ell, es presenta com la cosa més propera a la immortalitat de la qual disposem. I d’altra banda, quan el creador gaudeix de llibertat creativa (Fosse va arribar a tenir-ne molta en els seus projectes cinematogràfics) , pot arribar alhora a controlar com qui diu per complert i per a sempre més la mirada de l’espectador present i futur . Serveixi com a mostra el tema “Mein Herr” que Faura evoca a l’escena final del seu “Rèquiem Nocturn”; el mític tema del musical “Cabaret” que a la versió cinematogràfica de l’obra, la Sally de Liza Minnelli i les seves companyes del Kit Kat Club interpreten jugant coreogràficament amb un grapat de cadires. Les cadires, el barret fort que llueix la Minnelli, el muntatge sincopat de l’escena gràcies al qual Fosse aconsegueix magistralment convertir en llenguatge cinematogràfic un dels trets més distintius del seu llenguatge coreogràfic, el focus que il·lumina a contrallum… tot fa que aquesta escena esdevingui emblemàtica a l’imaginari col·lectiu.
Mein Herr – 'Cabaret'
No cal ni reconstruir-la per a que es faci present: Faura , en aquest moment final del seu Rèquiem profà ,i seguint la lògica del que una estona abans explica una de les integrants de la companyia quan exposa com li agradaria acomiadar-se d’aquest món, li posa banda sonora heavy metal. I – com passa gairebé tota l’estona al llarg de la seva proposta- se n’està molt de reproduir la coreografia original fil per randa. Allò que és emblemàtic, només precisa ser evocat per a fer-se del tot present.
Fosse va filmar només cinc pel·lícules: totes elles, per cert- i evidentment no es tracta de cap casualitat- , relacionades d’una o altra manera amb el món de l’espectacle, i amb la gent que fa espectacle… fins i tot quan sembla que es dediquin a un altre ofici i exerceixen com a ballarines de lloguer al llindar de la prostitució, mentre ofereixen els seus cossos cantant allò de “Big Spender” . I d’aquestes cinc pel·lícules , dues van esdevenir sorollosos fracassos . Parlo de la primera, la ja esmentada ( i en qualsevol cas , força notable ) “Sweet Charity” estrenada entre nosaltres amb el títol de “Noches de la ciudad”. I parlo de l’última , “Star 80”, que es basava en l’assassinat de l’actriu i noia Playboy Dorothy Stratten, i que va ser destrossada per la crítica d’una forma crec que notablement injusta: si la recupereu, potser us portareu una bona sorpresa . Però malgrat tot, en va tenir prou amb tres films diria que del tot magistrals per fer-se un lloc a la història del cinema. I si voleu saber el que va significar cadascuna d’aquestes pel·lícules per a Fosse ( tret de la massa oblidada “Star 80”) , comprovar de quina manera aquestes pel·lícules es relacionaven amb la seva pròpia biografia, i apropar-vos a la molt complexa relació que va mantenir -abans, durant i després del matrimoni – amb l’esplèndida ballarina i gran estrella de Broadway Gwen Verdon (Fosse va morir als seus braços quan tots dos es dirigien al teatre on s’estrenava la reposició de “Sweet Charity”), no teniu més que dedicar-li 8 hores també addictives a l’estupenda minisèrie “Fosse/Verdon”.Aquesta premiada minisèrie creada i codirigida pel mateix Thomas Kail que signa la direcció de “Hamilton” ( tant la del gloriós muntatge del fenomen teatral, com la de la versió filmada de l’obra que acaba d’estrenar Disney Plus) , li dedica una especial atenció a dos títols de la filmografia de Fosse: “Lenny” i –naturalment- la mateixa “All That Jazz” que Faura pren com a leitmotiv del seu projecte.
Després d’haver triomfat de forma apoteòsica amb la seva molt lliure adaptació del musical “Cabaret” , Fosse va sorprendre i desconcertar una mica als productors quan va anunciar la seva intenció de dedicar-li el seu nou projecte cinematogràfic a un personatge tan polèmic com ara el còmic Lenny Bruce. Un personatge que, per cert, recentment ha estat merescudament recuperat a “La meravellosa Senyora Maisel”, una altra joia televisiva del tot imprescindible que, d’altra banda, ofereix una versió molt més suau i lluminosa d’aquella Stand Up Comedy a la qual Lenny li va saber treure els colors . Mort de sobredosi l’any 1966, Lenny s’havia convertit als Estats Units de finals dels anys 50 en un dels més emblemàtics representants d’aquest gènere , d’aquesta forma de fer humor monologat que no cal ni dir fins a quin punt ha arribat fins els nostres dies fent-se cada cop més present a les cartelleres… i a la qual, si tenim en compte les limitacions imposades pels temps vírics que vivim, l’espera un futur encara més pletòric. El cas és que amb el temps, l’enginy de Bruce es va anar tornant cada cop més transgressor. I a mesura que les transgressions anaven acumulant cada cop més multes, censures, i detencions policíaques en plena actuació, Lenny anava transformant també cada cop més les seves actuacions en actes de denuncia en els qual la ironia va deixar pas al sarcasme que va acabar adoptant les formes de la més rabiosa amargura.
Lenny (1974)
Al final, es feia difícil separar l’escenari del club on es produïa una actuació seva, del tribunal de justícia en el qual li tocava declarar, potser l’endemà mateix. Però si aquest aspecte de la personalitat de Bruce ja resultava prou atractiu per a Fosse, n’havia un altre que encara connectava més amb la seva pròpia biografia. I és que aquells no precisament massa selectes clubs nocturns amb el terra enganxós en els quals Fosse havia començat a actuar quan encara gairebé no era ni un adolescent , i aquells camerinos plens d’strippers generoses que podien fer-li perdre la virginitat a un xaval mentre es prenien un descans entre número i número, s’assemblaven molt als que havia freqüentat – de la mà , per cert de la seva mare- el jove Lenny , cassat també per cert més tard ell mateix amb una stripper addicta i addictiva.
Però si amb aquell “Lenny” tan ben encarnat per Dustin Hoffman, Fosse s’apropiava d’una biografia aliena per parlar d’ell mateix, a l’extraordinària “All That Jazz” estrenada l’any 1979, guanyadora de la Palma d’Or al Festival de Canes, i nominada a 9 Oscars ( en va guanyar 4) , no li va caldrà altra cosa que tirar mà de la seva pròpia biografia, disfressar-la una mica canviant els noms, i apropar-se a l’auto ficció tot prenent com a model la seminal obra mestra de Federico Fellini “8 ½” .D’altra banda, la pel·lícula que pren com a referència ( és difícil imaginar-ne una altra de millor) qualsevol cineasta amb ganes de fer examen de consciència creativa, parlar de bloquejos creatius , i convertir-se ell mateix creativament en fictici personatge real. És sense anar més lluny el que va fer també Woody Allen a “Stardust (memòries)”. I és el que ha fet molt més recentment i amb resultats admirables el Pedro Almodóvar de “Dolor y gloria”.
Fosse havia patit un atac de cor que a punt va estar de resultar letal quan estava assajant “Chicago” l’any 1975. I va voler fer una pel·lícula que, a partir d’aquella dramàtica experiència – i potser una mica amb la intenció de practicar-li un exorcisme- es convertís també d’alguna manera en premonició de l’atac definitiu que va arribar l’any 1987, quan- com us deia abans- es dirigia agafat de la mà de Gwen Verdon cap a la sala que acollia el retorn d’un dels seus espectacles més emblemàtics. Fosse, seguint l’exemple de Molière, va morir recordant-nos que l’espectacle ha de continuar, i que a la vida tot és espectacle. Però abans, va fer una pel·lícula excepcional amb quelcom de testament previsor en la qual ens recordava que també la Mort , és un gran espectacle . “The Show Must Go On”, ens cantava Fredy Mercury quan aquesta Mort que Fosse visualitza mitjançant el rostre de Jessica Lange ( no cal ni dir les connotacions implícites en el fet d’haver triat a una actriu que era també un dels sex símbols del moment per encarnar tan funest personatge) , es presentava ja per a ell com una realitat inajornable.
All that jazz (1979)
La Mort s’escola constantment entre les imatges d’una pel·lícula que , per allò que Eros i Thanatos van sempre plegats , inclou també el més obertament sexual número coreogràfic ( “Take Off with Us”) de l’obra de Fosse; un Fosse que al cel·luloide es transforma en l’actor Roy Scheider . I la Mort es transforma ja definitivament en la gran, única, veritable protagonista de tots els “shows” vitals ( el nostre inclòs) quan arriba l’apoteosi final; el letal cim en el qual els aplaudiments del públic venen a coincidir amb el so progressivament apagat que transmet la màquina encarregada de visualitzar quantes pulsacions li resten al cor .Una apoteosi en la qual Lin-Manuel Miranda pren el relleu de Roy Scheider, en la recreació televisiva que d’aquest fragment en fa la sèrie de la qual us parlava abans. I una apoteosi que , tal i com ell mateix s’ha encarregat d’explicar, es transforma en el nucli central de l’espectacle de Faura, no pas per reproduir-la seguint la petjada de l’original, sinó per fer d’ella l’ombra que es projecte al llarg de tota la proposta.
Però abans d’arribar al final, cal anar cap a l’inici. A la pel·lícula, Fosse se’n serveix d’aquest fragment inicial per fer quelcom que és alhora un homenatge a “A Chorus Line” , i un petit acte de revenja envers Michael Bennett, el creador d’aquell mític espectacle que des de la seva estrena l’any 1975s’havia convertit en la sensació de Broadway, i havia estat qualificat com el musical més innovador del moment. Tan és així, que quan va arribar l’hora dels Tony , el “Chicago” de Fosse va quedar també totalment eclipsat per la colla de ballarins explicant la seva vida al llarg d’un càsting que protagonitzen l’obra de Bennett. Dos anys abans, Fosse triomfava a la cerimònia gràcies a “Pippin”, i la versió cinematogràfica de “Cabaret” era vista per tothom com una mostra exemplar de la renovació del gènere exigida pels nous temps. Però dos anys després, aquest “Chicago” destinat a tenir una vida molt més llarga del que llavors es podien imaginar els seus propis creadors, semblava un espectacle un xic vella escola, comparat amb allò que estava oferint Bennett. La paradoxa era que, alhora, Bennett , malgrat el seu talent excepcional, no era un coreògraf amb estil totalment definit, sinó un creador eclèctic que s’acoblava a les exigències de cada nou projecte. I tan Fosse com tothom, podia reconèixer que les coreografies d’ “A Chorus Line” ( “One” inclòs ) li devien també alguna cosa al geni d’en Bob.
Fosse fa que- i mentre George Benson canta l’emblemàtic “On Broadway”,- “All That Jazz” ( un títol que és alhora el títol del fragment musical més cèlebre de “Chicago”) arrenqui amb una monumental sessió de càsting que inevitablement remet a “A Chorus Line” de forma gens casual. I Faura ha volgut que el tram inicial del seu “Rèquiem Nocturn” sigui precisament la sessió de càsting – la primera que ha convocat al llarg de la seva trajectòria- de la qual en va sortir la selecció de ballarins i ballarines que ara ens trobem a l’escenari.
Pere Faura | Festival Grec 2020
Les imatges filmades llavors, les que pertanyen a la pel·lícula de Fosse, les indicacions dictades des de l’ombra per un Faura que s’assembla llavors molt al director invisible d’ “A Chorus Line” i la reconstrucció d’aquell moment de l’audició convertit ja en coreografia presencial, conformen el primer tram de l’espectacle. Però com resulta que la “nova realitat” es fica ara també allà on no la demanen ni se l’espera , la “nova realitat” ha acabat alhora per conformar l’estructura d’una proposta que Faura va concebre inicialment amb un punt de comiat d’una etapa de la seva vida creativa . Faura tenia clar ja fa mesos que el “Bye Bye Life” amb el qual culmina la gran gala mortuòria de la pel·lícula de Fosse, l’esqueia molt per tal d’anunciar amb forma d’espectacle el seu particular Bye Bye , no pas a la vida – tampoc no cal exagerar- sinó a la seva activitat com a creador coreogràfic que s’ha de deixar la pell, els diners, el temps i l’energia cada cop que toca aixecar un nou muntatge. I total, per a què? Doncs, i com també es diu al llarg de la seva nova proposta – com se’n carrega de recordar-nos Pere Arquillué quan li toca fer acte de presència per deixar anar el seu monòleg- per oferir unes poques actuacions en aquest Mercat de les Flors que rebateja alhora com a Mercat de les Morts, perquè aquí neixen des de fa anys espectacles i més espectacles coreogràfics que , si els deus de la programació no hi posen remei, acaben morint aquí mateix poques jornades després. El millor exemple ens el dona aquest mateix muntatge , que ha tingut la sort de sobreviure al virus i arribar a estrenar-se dins del marc del Grec, però al qual li resten ( tingueu-ho ben present, val la pena assegurar-vos les entrades) només sis representacions de res el proper mes de febrer. Després, ja podem entonar el Requiem in Pace, el RIP que justifica plenament el títol triat per Faura, i el fet que el Requiem actuï com a leitmotiv musical de tota la vetllada.
El que passa, el que ha passat, és que – com us deia- allò que tenia que ser només un Rèquiem referit a la creació artística, ha acabat també sent un Rèquiem en el qual han vingut a coincidir amb caràcter d’urgència diverses morts. I a la mort de la creació que només troba entrebancs al seu pas, la mort del cèlebre cigne de la Pavlova que mai s’acabava de morir, la majúscula Mort vestida de blanc amb el rostre d’una Jessica Lange encara lluny de convertir-se en l’actriu fetitxe de Ryan Murphy , i la mort anticipada d’un Fosse que es va preparant el funeral al millor estil “Show Business”, se li ha vingut a afegir la mort pandèmica que trenca paràmetres i obre abismes insondables.
Rèquiem nocturn
Faura ho ha acabat convertint tot plegat en una mena de reflexió coreogràfica sobre altres formes de comiat molt més radicals i definitives. I sobre la forma com li pots dir o no adéu a la dansa quan aquesta ha anat conformant tota la teva existència ( un tema també ben present per cert a “A Chorus Line”). I sobre la forma com les noves i les velles pandèmies venen a trencar –li el pas al que s’està ballant, i com la paraula pot arribar a col·lapsar el moviment, quan la paraula arriba carregada de virus que paralitzen la coreografia. La paraula pren una presència per cert ben colpidora i alhora ben encoratjadora quan Montse Colomé, la més veterana del grup, s’apropia d’ella. I , anant de mort a mort tot revisant algunes que l’han marcat profundament, vincula l’actual moment amb aquell altre menys universal però no menys esgarrifós moment en el qual la SIDA, sense anar més lluny, s’emportava ballarins a dojo per lliurar-los a la mort. Crec que, malgrat Arquillué, el monòleg de la Montse hagués estat la millor forma de posar-li un final a la part textual de l’espectacle de Faura, abans de donar el salt cap el comiat coreogràfic amb forma de “Mein Herr”. I crec també que aquest potent Rèquiem guanyaria força si les dues hores de metratge fossin objecte d’alguns lleugers retalls. Però aquestes petites objeccions no són cap obstacle per afirmar que Faura ha creat un espectacle ben notable del qual el mateix Fosse se’n podria sentir orgullós. Per cert: tot un detall, la reconstrucció que es fa a l’escenari de la seva antològica última aparició com a ballarí al cinema, interpretant de forma memorable la sibil·lina serp d’ “El petit príncep”, al d’altra banda fallit musical que Stanley Donen va dirigir inspirant-se en el cèlebre llibre. Aquesta temptadora serp, ve a ser un compendi de tota la saviesa i lúdica sensualitat de l’estil Fosse!
font:
> https://www.teatral.net/opinio/faura-fosse-la-mort-i-tot-aquest-jazz/
Això del Rèquiem és una barbaritat
Jordi Vilaró @jordivilaro70
9.Juliol.2020
Això del Rèquiem nocturn de @Pere_Faura al @mercatflors és una barbaritat: magnífica reflexió sobre la dansa i la mort, sobre l'ofici de ballarí, sobre la figura de Bob Fosse... Un bombardeig ètic i estètic que et manté dues hores clavat al coixí sense quasi esma per parpallejar. Al meu estimat "acompanyant" (de 13 anys) li ha encantat també i hem acabat discutint sobre el discurs final: el meu únic "però" del muntatge, que ell ha defensat amb ungles i dents com una de les millors parts de l'obra.
Fins i tot en això ha estat profitós, l'espectacle!
font:
> https://twitter.com/jordivilaro70/status/1280987450484183040
Pere Faura mordaç, laic i gamberro
Jordi Bordes @desbordat · recomana.cat
8.Juliol.2020
Rèquiem nocturn té una frescor marca de la casa, que voleia entorn d'A chorus line. Compta amb un repartiment eclèctic, tant generacionalment com de tradició artística (Montse Colomé i Toni Viñals, com dos dels puntals més extrems). Però en tots hi ha les ganes de provocar, jugar, ballar i cantar més enllà del que imposi la Conferència Episcopal, o el temple de la Royal Shakespeare. Gamberro i visionari fins a la medul·la. Del DEP al GEP (Gamberro En Pau). Seductor. Expliquem-nos millor.
Després de la seva trilogia sobre l’art (amb una fatídica Sweet tyranny) ha decidit transformar la precarietat dels ballarins (i el seu anonimat) a tot un rèquiem. Ho fa acompanyat amb la contundència de Telemann Rec. (Aurora Bauzà i Pere Jou), que s’han passat del pub irlandès d’Aquella nit (Villarroel 2019) a la música sacra laïcitzada pels musicals de Bob Fosse. El coreògraf, dèiem, ha tornat a donar-se la carta de Creador Totpoderós i ha ensamblat la coreografia d'All that jazz amb els passos de Rèquiem, pervertint-ne la lletra i amb la seva dèria sobre l’extinció de la dansa i els ballarins. Serà l’última peça de Faura? Només un avís; ell adora els zombis (Incurables).
L’aparició final de Pere Arquillué acaba de reblar el clau i demostrar que la paraula arrossega i s’empodera, deixant als ballarins de l’èxit les escorrialles més insatisfactori. Faura fuig de la grandiloqüència eterna de les catedrals i opta pels escalfadors, maillots i cuir més pop i caduc. El seu cinisme és gamberro i, ara, juga a ensenyar-lo des d’un canvi constant de punts de vista per a un públic assegut (i ben separat) a tres bandes. La vida dels espectacles de dansa són tràgicament breus i, per això, rebateja la casa de la dansa a Catalunya com el Mercat de les Morts. Perquè l’equipament no es cansa de donar vida a projectes que esllangueixen en molt poques funcions. Sarcàstic, en realitat, reclama que la dansa superi la omnipresència del text. Potser per això el Glòria heavy metal final (reproduint els moviments de Liza Minelli a Cabaret) porten a l’èxtasi de l’últim ball de la discoteca (abans de la Covid-19).
Faura insisteix en el joc de les plantilles: utilitzar el mateix moviment sigui per a un treball de Rosas o per a John Travolta (Sin baile, no hay paraíso). En reiterar personatges pop com Liza Minell (Striptease) i Michael Jackson (Incurables). Té una mirada molt desinhibida i amiga dels jocs de paraules i dels eslogans i una empatia amb el públic (i molt probablement amb els ballarins que,teòricament, martiritza) que es fa còmplice.
font:
> https://recomana.cat/obres/requiem-nocturn/critica/pere-faura-mordac-laic-i-gamberro
press_15
:
Plany per la mort de la dansa
Pere Faura s'acomiada amb l'espectacle 'Rèquiem nocturn'
Santi Fondevila · ara.cat
8.Juliol.2020
Una escena del 'Rèquiem nocturn' de Pere Faura / TRISTÁN PÉREZ-MARTÍN / LA DIÜRNA
Lamentable. I no ho dic per l’espectacle, que és un bon espectacle. Sinó per la decisió del seu creador i director, Pere Faura. Faura abdica. Rèquiem nocturn és l’últim espectacle que ha fet i que farà com a impulsor i com a companyia. Està lògicament cansat, diria que tip, de les dificultats de dedicar-se a la dansa al nostre país. Faura té talent i aquest talent no s’ha de malbaratar. Però si les arts escèniques viuen en la precarietat vital des de sempre, en el camp de la dansa es tracta d’una agonia que afecta fins i tot els que més brillen, encoberta per la il·lusió, per l’amor dels qui van ser tocats per Terpsícore.
El seu Rèquiem toca unes quantes tecles. Potser massa. Parla de la mort real, la del coronavirus i la de la sida, però sobretot de la vida i l'obra del coreògraf i director de cinema Bob Fosse, a qui ret homenatge resseguint una bona part de les seves pautes coreogràfiques a partir de la pel·lícula All that jazz fins als genials passos de la serp a la pel·lícula El petit príncep, dels quals Michael Jackson es va apropiar. I la mort metafòrica, que a la fi no és tan metafòrica perquè suposa l'extinció. La dels ballarins de qui mai ningú recordarà el nom quan arriben a una certa edat, dels espectacles que moriran després de passar pel temple del Mercat de les Flors, la del moviment esvaït per un cop d’aire o subjugat per la paraula. I de paraula n'hi ha molta en aquesta creació concebuda com un musical i amb un repartiment heterogeni que no busca el virtuosisme, sinó la complicitat mitjançant la superba música de Pere Jou i Aurora Bauzà, amb una majestuosa intro, el bon dir de Pere Arquillué en un esplèndid monòleg final i en la gràcia intrínseca d’una de les grans coreògrafes amagada sempre rere el sac de les col·laboracions en tants i tants espectacles, Montse Colomer.
El que m’agrada de Faura és l'habilitat per barrejar coses. Un magnífic inici ( Senyor, no ens donis una condemna eterna) a cappella o un tema de rock dur per cloure banyat, aquí i allà, amb humor, ironia i una certa tristor. Rèquiem serà al Mercat de les Flors la temporada vinent. Sis dies. Serà un bon funeral.
VÍDEO: Notícia
"Rèquiem nocturn", el comiat de la dansa del corèograf Pere Faura
Ibana Piñero i Jordi Díaz Vázquez · Telenotícies migdia https://www.ccma.cat/tv3/telenoticies
8.Juliol.2020
El coreògraf Pere Faura deixa els escenaris. S'ha cansat, diu, de lluitar per tirar endavant en solitari projectes de dansa. I per acomiadar-se ha construït un "Rèquiem", molt festiu i musical, que es va estrenar ahir al Mercat de les Flors dins del Festival Grec.
Pere Faura explora la muerte en ‘Rèquiem nocturn’
Marta Cervera · elperiodico.com
6.Juliol.2020
El actor Pere Arquillué (izquierda) junto a bailarines y cantantes en un momento del ensayo de ’Réquiem nocturn’, en el Mercat de les Flors.
TRISTAN PEREZ-MARTIN
Encerrarse y convivir durante 15 días en el Mercat de les Flors ha sido el peaje que han tenido que pagar los intérpretes de 'Rèquiem nocturn', del coreógrafo Pere Faura, para poder estrenar allí la obra este martes. Subirá a escena tras un largo y complejo periplo marcado por la incertidumbre provocada por el covid-19.
Siguiendo los protocolos de seguridad, la decena de intérpretes de entre 20 y 63 años convivieron dos semanas en el Mercat para poder tocarse en escena y bailar. "Fue como pasar unas colonias en el Mercat", recuerda Faura. Dormir en literas y comer las delicias del Soleá, uno de los bares con más asiduos del Montjuïc teatral, "fue divertido al principio", admite. "Pero al cabo de dos semanas ya teníamos suficiente. Superada la prueba nos alegramos mucho de poder volver a ir a domir a nuestras casas y reunirnos solo para ensayar", dice el coreógrafo y bailarín, admirador declarado de Fosse, de quien recupera algún número de su premiado filme. 'All that jazz' (1979), ganadora de cuatro Oscar y de la Palma de Oro en Cannes, siempre le ha fascinado por la actitud vital de su protagonista, un coreógrafo y director entregado totalmente a su pasión por la danza, que decide vivir a tope hasta el final pese a sus problemas de salud.
Enfrentarse a la muerte de una forma alegre y personal era el objetivo de Faura cuando hace tres años empezó a pensar en 'Rèquiem nocturn', montaje que califica de "musical contemporáneo". Está interpretado por veteranos y noveles de la escena, con profesionales muy conocidos como la coreógrafa Montse Colomer y el actor Pere Arquillué. En la obra, Faura le convierte en una especie de deus ex machina que filosofa sobre la muerte, la danza y el teatro. También cuenta con dos sólidos músicos en directo, Pere Jou y Aurora Bauzà, creadores de la banda sonora con bases grabadas con teclados, saxo, trompeta y guitarra.
Una visión "más luminosa y sexy"
"En 'Rèquiem nocturn' quiero ofrecer una visión más luminosa, sexy, cercana, familiar y personal de la muerte". Nunca olvidará cómo la presencia cotidiana de la amenaza de la muerte a nuestro alrededor alteró la sociedad. "Mucha gente lo pasó mal y tenía miedo. Fue brutal ver cómo la mayoría pasó de ignorar la muerte a preocuparse realmente por ella primero y a quedar aturdida después". Como en la guerra, la sociedad se acostumbró al parte de víctimas y heridos. "La pandemia ha obligado a adaptar la coreografía, a repensarla. El covid-19 atraviesa de manera transversal toda la obra porque era imposible hablar de la muerte y obviarlo después de todo lo ocurrido". Faura decidió realizar importantes cambios en la dramaturgia y la escenografía. También tuvo que buscar sustituto para uno de sus bailarines -seleccionado entre los más de 200 que se presentaron al 'casting'- que optó por la sanidad. "Era enfermero y prefirió tomar otro camino", aclara el coreógrafo.
La escenografía juega con el público a tres bandas y como en un box de hospital, unas cortinas traslúcidas dividen el espacio. "En escena ves lo que pasa delante tuyo pero intuyes y escuchas todo lo que ocurre cerca fuera de ese espacio", destaca Faura, cuya obra volverá al Mercat la próxima temporada. "Antes, la gente vivía de espaldas a la muerte, sin ni siquiera rituales para el duelo, porque después de alejarnos de la religión y sus ritos no nos hemos preocupado de reemplazarlos ni de cuidar nuestra parte espiritual", reflexiona. El virus y el confinamiento han hecho pensar a muchos sobre la mejor manera de enfrentarse al inevitable destino. Faura ya lo tenía claro: si hay que despedirse, mejor hacerlo de forma festiva.
font:
> PDF notícia
> https://www.elperiodico.com/es/ocio-y-cultura/20200706/pere-faura-explora-muerte-requiem-nocturn-mercat-8026781
press_12:
Pere Faura s'acomiada dels escenaris amb un 'Rèquiem' de plomes i purpurina
Núria Juanico · ara.cat
5.Juliol.2020
Un moment del 'Rèquiem nocturn' de Pere Faura / Tristán Pérez-Martín / FESTIVAL GREC
El coreògraf estrena al Grec un musical amb Pere Arquillué, Pere Jou i Aurora Bauzà
Fa tres anys el coreògraf i ballarí Pere Faura va prendre una decisió: abandonar la dansa professional. "És molt difícil tirar un projecte de dansa endavant. Poses la salut i els diners en joc, no compensa", explica Faura, que als escenaris ha explorat des de la tirania a les discoteques fins a l'univers zombi. Per acomiadar-se, el coreògraf va idear un projecte de gran format al voltant de la mort i es va posar a treballar. Quan estava en ple procés de creació, la irrupció del coronavirus li va fer miques tots els plans. "Volia parlar de la mort des d'un vessant tranquil, sexi, lluminós i divertit. Però amb la pandèmia la mort ens arriba cada dia en forma de número. Això m'ho va fer replantejar tot", assenyala el creador. El confinament va obligar-lo a avortar els assajos de l'espectacle i, alhora, a repensar-lo per recollir també l'empremta del covid-19.
De tot plegat n'ha sorgit una creació diferent que manté el títol de l'original, Rèquiem nocturn, i que es podrà veure del 7 al 9 de juliol a la Sala Maria Aurèlia Capmany del Mercat de les Flors dins el Festival Grec. "La pandèmia ens va trasbalsar. Vam haver de canviar el to, la manera, el que volíem explicar", diu Faura. El punt de partida del muntatge, que han mantingut, és la pel·lícula Comença l'espectacle ( All that jazz, en versió original), de Bob Fosse, estrenada el 1979. Per primera vegada, Faura va fer un càsting per agafar els intèrprets, i va optar per imitar l'audició que Fosse fa al film. "Els ballarins es van haver d'aprendre el mateix que es demana a la pel·lícula. Projectem parts del càsting durant la primera part del muntatge", assenyala Faura, que volia plasmar així "els moviments que queden de tot de gent que passa, perquè són similars al ritual de la mort: uns són escollits i d'altres no".
La defunció de la creació
El coreògraf s'apropia de l'estructura del rèquiem i l'equipara al procés creatiu. L'espectacle es divideix en tres parts: audició, creació i funció, que, segons Faura, "és també una defunció perquè significa que el projecte ha arribat al seu final". A escena hi haurà 10 intèrprets, que ballaran però també cantaran i recitaran text. "He buscat un repartiment multidisciplinari i multigeneracional. Volia trobar gent que estigués més a prop de la mort que jo, que hi hagués reflexionat amb una profunditat diferent –destaca–. Parlem i ballem la mort amb purpurina i plomes, des d'una mirada lluminosa i sempre amb l'univers de Fosse en ment".
El muntatge reflexiona sobre "com tots estem sotmesos a la paraula", una qüestió que pren tota la força en l'últim tram de la creació, amb un monòleg interpretat per l'actor Pere Arquillué. "És un musical sobre la mort de la dansa en relació al text, sobre com els processos creatius es van acabant i no passa res", apunta el coreògraf, que juga amb l'homonímia d'ell, d'Arquillué i de Pere Jou, que ha creat la música inèdita del rèquiem juntament amb Aurora Bauzà. "És un joc entre els diferents Peres per representar el conflicte sobre qui encarna el discurs. Per què no poden ser els ballarins els que se n'encarreguin?", es pregunta Faura.
Seguint les restriccions d'aforament imposades per la pandèmia, l'espectacle es representarà amb el públic repartit per tres grades i les butaques separades entre si. Durant els dos primers actes els intèrprets actuaran a distància i, quan no la puguin garantir, ho faran amb mascareta. Al tercer acte actuaran completament coberts amb un vestuari elaborat especialment per a l'ocasió. "Hem fet un espectacle postpandèmia. Ja pot venir el que sigui, que estem adaptats", explica Faura. Rèquiem nocturn també es podrà veure durant la temporada vinent del Mercat de les Flors.
Comiats fúnebres a través de la dansa
Rèquiem nocturn serà l'últim espectacle que Faura impulsa com a director i creador. "És molt difícil ser un creador que ha de fer possibles els seus espectacles, que ha d'aconseguir els suports i el finançament. Ara no deixaré de crear, i si algú m'ho demana faré una coreografia, però deixo de ser una persona que únicament es dedica a la dansa", afirma Faura, que ja té entre mans un nou projecte: una iniciativa per acompanyar, mitjançant la dansa, persones que passen un dol. "Arran de la pandèmia m'he adonat que la societat està molt perduda en la gestió del dol. La idea és transformar la meva experiència per organitzar esdeveniments que ajudin la gent a celebrar festes de comiat", explica el coreògraf.
press_11:
Pere Faura 'fulmina' la dansa
J.B · elpuntavui.cat
4.Juliol.2020
Una imatge al·lusiva al final d’una representació, a una mort de la creació NÚRIA FAURA.
Pere Faura és un coreògraf provocador, capaç de transformar el seu deliri pel ball en una peça de reivindicació laboral. Ara fa el pas contrari. Transforma les diferents parts d’un rèquiem catòlic, caracteritzat pel dolor de la pèrdua, i el transforma en una festa laica, en què el que s’hi enterra és la dansa. Rèquiem nocturn, que es podrà veure acabada al Mercat de les Flors la temporada vinent, es presenta de dimarts a dijous en aquest mateix teatre dins del Grec, en un espai en què els espectadors seuen a platea formant part de l’acció. Faura, que sovint estira elements pop per seduir i divertir en el seu espectacle (des de Saturday night a Sin baile, no hay paraiso a Michael Jackson a Incurables amb uns zombis molt ballarins) s’ha inspirat ara en el film All That Jazz, de Bob Fosse.
El procés de construcció d’una coreografia és com la vida, amb un naixement i una mort, reflexiona Faura. Sota questa premissa senzilla, ha implicat un cos de deu ballarins (Odo Cabot, Montse Colomer, Raffaella Crapio, Mario Garcia, Júlia Irango, Anamaria Klajnescek, Gloria March, Víctor Pérez Armero, Toni Viñals) i dos músics (Aurora Bauzà, Pere Jou) en una peça en què també té un pes contundent i definitiu la paraula. Pere Arquillué fa de mestre de cerimònies. El projecte, que neix amb el suport del projecte Cèl·lula, l’impuls del Mercat de les Flors perquè es produeixin coreografies de gran format a Catalunya perquè puguin voltar pels grans equipaments del Principat) ha partir de tallers i d’un càsting en què van intervenir unes 200 persones. Faura creu en la part terapèutica de l’art: si als hospitals durant la pandèmia hi hagués entrat la dansa, haurien mort menys persones, i les que haguessin mort ho haurien fet més acompanyades.
font:
> http://www.elpuntavui.cat/cultura/article/19-cultura/1815318-pere-faura-fulmina-la-dansa.html
press_10:
Pere Faura diu adéu a la dansa a través de l’univers artístic de Bob Fosse
Redacció · teatral.net
Juliol.2020
El coreògraf barceloní Pere Faura diu adeu a la dansa. I ho fa a través de l’univers artístic de Bob Fosse, gran expert en l’espectacle de la mort, per crear un gran rèquiem festiu i ple de purpurina.
El 1979, Bob Fosse estrenava All That Jazz, una pel·lícula semiautobiogràfica sobre la vida de Joe Gideon, un coreògraf addicte a la feina, les drogues i el sexe, que constantment somiava que flirtejava amb l’àngel de la mort. Quan li arriba el moment de la pròpia mort, canta i balla la cançó Bye Bye, Life, acompanyat de ballarines vestides de sistema nerviós i arterial, en un monumental deliri musical final, fins que la cançó és interrompuda en sec pel so de tancament de la bossa de plàstic que conté el seu cadàver.
Pere Faura ha volgut desenterrar All That Jazz, així com altres escenes i coreografies de Bob Fosse, algunes d’icòniques i d’altres més desconegudes, per fer-los una autòpsia actual i personal i reviure’n tot el potencial poètic, polític i polèmic. Cadascuna de les parts de la tradicional missa de difunts és traduïda o transformada en una nova escena cabaretera. Una seqüencia litúrgica fantàstica, laica, reflexiva i festiva que mescla el glamur i la sinuositat de Fosse amb la reflexió profunda sobre la idea de la mort tan present en els textos d’un rèquiem. Una cerimònia nocturna, solemne, macarra i divertida, que a poc a poc anirà desvetllant les raons, les motivacions i les frustracions que han portat l’autor a prendre la decisió d’acabar definitivament amb la seva vida com a professional de la dansa. “No és el meu cos sinó el del sistema el que està vell i rovellat. Mantenir-se ballant cada vegada és més difícil. He estat empès dansa avall.
Però que me quiten lo bailao… Ara només queda celebrar-ho.”
I per fer-ho, Faura ha unit textos, cançons, danses i videoprojeccions en una complexa coreografia per a deu intèrprets i dos músics en directe, Pere Jou i Aurora Bauzà, i la col·laboració especial de Pere Arquillué. Tot, per donar forma a aquest ritual una mica “in-disciplinari” que ens farà reflexionar sobre la inviabilitat de la dansa i la bellesa de la mort. Un funeral lluminós, amb molta ploma blanca i purpurina rosa, per celebrar el moment de morir, de marxar, però en un espai bonic i especial entre l’autoparòdia i la sàtira política, entre el llegat de la memòria i la incertesa del comiat, entre la ironia de la vida i la tendresa de la mort.
A causa de les circumstàncies especials en què se celebra aquesta edició del Grec 2020 Festival de Barcelona, els artistes han experimentat limitacions i impediments a l’hora de dur a terme la seva feina, entre els quals hi ha la manca de temps per completar adequadament el període d’assajos i la necessitat de respectar les distàncies entre intèrprets. Aquestes circumstàncies han afectat les seves creacions, però, tot i això, han volgut compartir amb el públic el resultat del seu treball, com a mínim tal com es troba en el moment actual.
Una coproducció del Grec 2020 Festival de Barcelona, Mercat de les Flors i Plataforma Cultural La Diürna SL.
El coreògraf Pere Faura és artista resident del Mercat de les Flors aquesta temporada. Aquest espectacle neix com a part del Projecte Cèl·lula.
Amb la col·laboració del Graner, Centre de creació.
Amb el suport de Fundació Banc de Sabadell.
press_09:
Pere Faura: Rèquiem nocturn. Cartellera espectacle i valoracions col·laboradors
Redacció · teatrebarcelona.com
Juliol.2020
El coreògraf barceloní Pere Faura diu adeu a la dansa amb l’espectacle Rèquiem Nocturn, un homenatge a l’univers artístic de Bob Fosse, gran expert en l’espectacle de la mort, per crear un gran rèquiem festiu i ple de purpurina.
SINOPSI
El 1979, Bob Fosse estrenava All That Jazz, una pel·lícula semiautobiogràfica sobre la vida de Joe Gideon, un coreògraf addicte a la feina, les drogues i el sexe, que constantment somiava que flirtejava amb l’àngel de la mort. Quan li arriba el moment de la pròpia mort, canta i balla la cançó Bye Bye, Life, acompanyat de ballarines vestides de sistema nerviós i arterial, en un monumental deliri musical final, fins que la cançó és interrompuda en sec pel so de tancament de la bossa de plàstic que conté el seu cadàver.
Pere Faura ha volgut desenterrar All That Jazz, així com altres escenes i coreografies de Bob Fosse, algunes d’icòniques i d’altres més desconegudes, per fer-los una autòpsia actual i personal i reviure’n tot el potencial poètic, polític i polèmic. Cadascuna de les parts de la tradicional missa de difunts és traduïda o transformada en una nova escena cabaretera. Una seqüencia litúrgica fantàstica, laica, reflexiva i festiva que mescla el glamur i la sinuositat de Fosse amb la reflexió profunda sobre la idea de la mort tan present en els textos d’un rèquiem. Una cerimònia nocturna, solemne, macarra i divertida, que a poc a poc anirà desvetllant les raons, les motivacions i les frustracions que han portat l’autor a prendre la decisió d’acabar definitivament amb la seva vida com a professional de la dansa. “No és el meu cos sinó el del sistema el que està vell i rovellat. Mantenir-se ballant cada vegada és més difícil. He estat empès dansa avall.
Però que me quiten lo bailao… Ara només queda celebrar-ho.”
I per fer-ho, Faura ha unit textos, cançons, danses i videoprojeccions en una complexa coreografia per a deu intèrprets i dos músics en directe, Pere Jou i Aurora Bauzà, i la col·laboració especial de Pere Arquillué. Tot, per donar forma a aquest ritual una mica “in-disciplinari” que ens farà reflexionar sobre la inviabilitat de la dansa i la bellesa de la mort. Un funeral lluminós, amb molta ploma blanca i purpurina rosa, per celebrar el moment de morir, de marxar, però en un espai bonic i especial entre l’autoparòdia i la sàtira política, entre el llegat de la memòria i la incertesa del comiat, entre la ironia de la vida i la tendresa de la mort.
VALORACIONS
Rèquiem per una professió, per Carles Armengol Gili
Es diu que Pere Faura ha anunciat la seva retirada del món de la dansa, i que Rèquiem nocturn és el seu testament artístic. No ens ho acabem de creure gaire, atenent sobretot a l'humor i a la ironia del coreògraf, però en tot cas està clar que l'espectacle es presenta com un rèquiem per la professió de ballarí, tan precària com anònima. Per tal de portar-ho a terme, Faura recorre a Bob Fosse i al seu imaginari sobre la mort (All That Jazz), el cabaret i l'espectacle en general. Fosse és sinònim d'esforç i d'empremta pròpia, a més de ser una ombra allargada i molt influent per a generacions posteriors.
Tota la primera part de Rèquiem nocturn està dedicada als càstings i a la selecció del repartiment definitiu. Gràcies a un joc metateatral que ens mostra les proves reals anem coneixent la personalitat i la procedència dels ballarins, que en molts casos ni tan sols arriben a ser-ho... Descobrim també cares conegudes (Toni Viñals, Guillermo Weickert) i alguna que altra jove promesa. Tots aporten la frescor i l'empenta necessàries per acostar-nos, de mica en mica, a l'univers de Fosse i a la part més obscura de l'espectacle, la que ens parla de la mort... tant física com intel·lectual. I aquí és on sorgeixen les reflexions, els discursos (magnífics els de Montse Colomer i el de Pere Arquillué) i les parts més iròniques, com quan es doblen fragments d'All That Jazz amb cites sobre el Grec i la pandèmia de coronavirus.
Per tant, tenim humor, tenim reflexió... i fins i tot dansa, creació musical, teatre, etc. En definitiva, tenim l'excel·lència d'un espectacle que emociona a estones, que sovint entreté i que en més d'una ocació ens mostra el seu esperit crític i/o gamberro.
2 horas de espectáculo que se han pasado volando y ha sido un disfrute Máximo, per @jochele24
Pere Faura se despide de la danza con este espectáculo homenaje a Bob Fosse.
Y para ello contará con bailarines y actores de texto. 
Una obra multidisciplinar donde aparte de ver danza y momentos épicos del universo artístico de Fosse también se hablará de temas relacionados con el baile como: el sida en la danza, la vejez en la danza, lo efímero de los espectáculos de danza, el anonimato de los bailarines, los procesos de casting…
2 horas de espectáculo que se han pasado volando y ha sido un disfrute Máximo.
font:
> https://www.teatrebarcelona.com/espectacle/pere-faura-requiem-nocturn
press_08:
VÍDEO: Reportatge
Reportatge Video
26.Juny.2020 · Teatremusical.cat
Reportatge de "Rèquiem Nocturn" amb imatges d'assaig i entrevista a Pere Faura al Mercat de les Flors de Barcelona.
font:
> https://youtu.be/or4mIY0QJPw
press_07:
VÍDEO: Entrevista
Pere Faura: “Crec que la cultura dins els hospitals hauria salvat vides”
Rosana Martínez Àrtic · beteve.cat
9.Juliol.2020
Pere Faura s’ha vist immers en plena pandèmia del coronavirus mentre preparava el seu espectacle ‘Rèquiem nocturn’, amb el qual volia posar fi a la seva vida com a professional de la dansa. Inspirat per les coreografies de Bob Fosse, presenta un muntatge que transforma la tradicional missa de difunts en escenes cabareteres plenes de purpurina per fer-se preguntes sobre la vida i la mort de la professió de coreògraf. Finalment potser Pere Faura no abandonarà la dansa, i potser s’hi encararà de manera diferent. De moment, per entendre els seus motius, podem veure aquest espectacle que forma part de la programació del festival Grec 2020.
‘Rèquiem nocturn’: mort i resurrecció de Pere Faura
Ens trobem amb Pere Faura al Mercat de les Flors, on està preparant el seu darrer espectacle, ‘Rèquiem nocturn‘, que presentarà al festival Grec. Les circumstàncies de la pandèmia han fet que tot el procés creatiu hagi estat diferent i també han impedit que s’hagi pogut assajar amb normalitat, però sobretot han influït en l’essència de l’espectacle.
“Volíem parlar de la mort abans de la pandèmia, però el que ha passat ho ha canviat tot. És un rèquiem perquè abans del coronavirus jo llançava la tovallola i deia adeu a la dansa, però el que ha passat m’ha fet replantejar-me tot l’espectacle.”
Les noves mesures de seguretat i de límit d’aforament també han fet que Faura hagi volgut canviar la disposició del públic.
“Em negava a veure una platea plena de creus, així que hem redissenyat l’espai amb una mena de grades o bancs per fer l’espectacle més proper.”
Això permetrà, explica, que no es vegin butaques anul·lades ni un públic tan buit i, a més, les persones d’una mateixa unitat familiar podran seure juntes.
press_06:
VÍDEO: Spot
Grec 2020: Rèquiem nocturn
grecfestivalbcn · GREC · barcelona.cat/grec
25.Juny.2020
font:
> https://youtu.be/pr-3QdMGpGQ
press_05:
El coreògraf barceloní Pere Faura diu adeu a la dansa. I ho fa a través de l’univers artístic de Bob Fosse, gran expert en l’espectacle de la mort, per crear un gran rèquiem festiu i ple de purpurina.
Nota de premsa · grecfestivalbcn · GREC · barcelona.cat/grec
25.Juny.2020
El 1979, Bob Fosse estrenava All That Jazz, una pel·lícula semiautobiogràfica sobre la vida de Joe Gideon, un coreògraf addicte a la feina, les drogues i el sexe, que constantment somiava que flirtejava amb l’àngel de la mort. Quan li arriba el moment de la pròpia mort, canta i balla la cançó Bye Bye, Life, acompanyat de ballarines vestides de sistema nerviós i arterial, en un monumental deliri musical final, fins que la cançó és interrompuda en sec pel so de tancament de la bossa de plàstic que conté el seu cadàver.
Pere Faura ha volgut desenterrar All That Jazz, així com altres escenes i coreografies de Bob Fosse, algunes d’icòniques i d’altres més desconegudes, per fer-los una autòpsia actual i personal i reviure’n tot el potencial poètic, polític i polèmic. Cadascuna de les parts de la tradicional missa de difunts és traduïda o transformada en una nova escena cabaretera. Una seqüencia litúrgica fantàstica, laica, reflexiva i festiva que mescla el glamur i la sinuositat de Fosse amb la reflexió profunda sobre la idea de la mort tan present en els textos d’un rèquiem. Una cerimònia nocturna, solemne, macarra i divertida, que a poc a poc anirà desvetllant les raons, les motivacions i les frustracions que han portat l’autor a prendre la decisió d’acabar definitivament amb la seva vida com a professional de la dansa. “No és el meu cos sinó el del sistema el que està vell i rovellat. Mantenir-se ballant cada vegada és més difícil. He estat empès dansa avall.
Però que me quiten lo bailao... Ara només queda celebrar-ho.”
I per fer-ho, Faura ha unit textos, cançons, danses i videoprojeccions en una complexa coreografia per a deu intèrprets i dos músics en directe, Pere Jou i Aurora Bauzà, i la col·laboració especial de Pere Arquillué. Tot, per donar forma a aquest ritual una mica “in-disciplinari” que ens farà reflexionar sobre la inviabilitat de la dansa i la bellesa de la mort. Un funeral lluminós, amb molta ploma blanca i purpurina rosa, per celebrar el moment de morir, de marxar, però en un espai bonic i especial entre l’autoparòdia i la sàtira política, entre el llegat de la memòria i la incertesa del comiat, entre la ironia de la vida i la tendresa de la mort.
A causa de les circumstàncies especials en què se celebra aquesta edició del Grec 2020 Festival de Barcelona, els artistes han experimentat limitacions i impediments a l’hora de dur a terme la seva feina, entre els quals hi ha la manca de temps per completar adequadament el període d’assajos i la necessitat de respectar les distàncies entre intèrprets. Aquestes circumstàncies han afectat les seves creacions, però, tot i això, han volgut compartir amb el públic el resultat del seu treball, com a mínim tal com es troba en el moment actual.
Una coproducció del Grec 2020 Festival de Barcelona, Mercat de les Flors i La Diürna.
El coreògraf Pere Faura és artista resident del Mercat de les Flors aquesta temporada. Aquest espectacle neix com a part del Projecte Cèl·lula.
Amb la col·laboració de Camper.
Amb el suport de Fundació Banc de Sabadell.
font:
> https://www.barcelona.cat/grec/ca/espectacle/pere-faura
press_04:
AUDIO: Entrevista
Uns venen, d'altres se'n van
Entre Caixes · icat FM · ccma.cat/catradio/entre-caixes
22.Juny.2020
Moltes companyies ja han reprès l'activitat i fins i tot han preparat obres durant el confinament, i ara les estrenen; és el cas de "Compartir ubicació", que veurà la llum a Celrà, i de la qual és responsable la Meritxell Yanes, que ens explica com ha anat l'experiència i com s'ho han muntat tot des de casa. A l'altra banda, el ballarí i coreògraf Pere Faura aprofitarà el seu pròxim espectacle al Grec d'aquí uns dies per acomiadar-se dels escenaris. Ell mateix ens explicarà per què.
font:
> https://www.ccma.cat/catradio/alacarta/entre-caixes/uns-venen-daltres-sen-van/audio/1073822/
press_03:
VÍDEO: Entrevista
El ball amb Pere Faura
Lídia Heredia · Els Matins de TV3 · ccma.cat/tv3/els-matins
5.Juny.2020
press_02:
Entrevista a Pere Faura al voltant de Rèquiem nocturn
Cèl·lula #2 · mercatflors.cat
5.Juny.2020
Aquest projecte vol estudiar, reapropiar-se i resignificar la figura del coreògraf i cineasta Bob Fosse, no només a través de la reencarnació i reinterpretació de part de la seva obra artística, sinó també i fonamentalment de la seva visió professional, personal i política del món del espectacle i del món en general.
El projecte gira al voltant de la figura del coreògraf i director de cinema Bob Fosse, tant a nivell físic com conceptual, explorant el seu llegat en la seva dimensió artística, professional i personal. Es treballarà l’univers físic i poètic de Fosse com a punt de partida i inspiració per crear nous materials escènics en els quals ressoni la seva influència, però que alhora també la transcendeixi. L’espectacle no vol ser una simple activació del llegat de Fosse o un mer exercici academicista de presentació del seu arxiu coreogràfic. L’objectiu és, per una banda, re-visitar i versionar el seu treball coreogràfic, en especial les danses creades expressament per càmera. I per l’altra, es treballà a partir d’altres materials textuals o visuals de les seves pel·lícules que reflexionin al voltant de la idea de vida i mort.
L’espectacle tindrà la forma d’un Rèquiem, amb música, dansa i paraula, format per material escènic original i personal creat conjuntament amb els ballarins a partir de l’univers Fosse i de les seves pròpies aportacions personals.
La creació de l’espectacle parteix d’un simple exercici d’imaginació en forma de pregunta: “Com seria el treball de Bob Fosse si visqués avui?” L’espectacle, doncs, desplegarà una visió personal i actualitzada de l’univers de Fosse a través d’una estructura dramatúrgica que funcionarà com un joc de miralls entre algunes de les seves coreografies més emblemàtiques i el seu possible reflex en ela societat actual.
ENTREVISTA A PERE FAURA AL VOLTANT DE RÈQUIEM NOCTURN
La teva nova peça es basa en la figura de Bob Fosse. Des de quan i per què t’interessa?
Va ser a partir de la recerca per a Sweet Tyranny, on treballava a partir de musicals dels 70 i 80 per parlar de les relacions de poder, quan vaig trobar Sweet Charity, una pel·lícula del 66 bastant avorrida però amb unes coreografies increïbles de Fosse. En una entrevista, li van preguntar quin era el seu estil i ell va explicar que, quan li va començar a caure el cabell, va decidir posar-se un bombí; com que caminava una mica encorbat, ho va afegir a les seves coreografies de manera sexy; i perquè no tenia gents de turn out, ballava en paral·lel o fins i tot endins. I aquestes tres característiques es van convertir en el seu estil. Després, el pas al cinema li va servir per investigar la part fosca dels personatges, com a All that jazz on explica les seves tres obsessions: feina, sexe i drogues; també és la història de la meva vida.
Al teu Rèquiem hi ha ballarins de totes les edats.
Dins el projecte Cèl·lula, es va organitzar un Lab per provar unes primeres idees i una de les participants va ser la Montse Colomé. Allà va néixer una relació d’amor, tots dos hem tingut una trajectòria similar en relació al jazz i al teatre, i amb ella em vaig adonar que no podia parlar de la mort amb ballarins joves, blancs i heterosexuals. Finalment són 9 intèrprets d’entre 19 i 64 anys. De fet, el dia de l’estrena la Montse farà 65 anys, l’edat de jubilar-se. Serà un gran adéu per als dos, i també té a veure amb el que tracta la peça, la vida i la mort: Quina és la vida d’un ballarí? I la d’un coreògraf? I la d’una peça?
Què necessita una peça per sobreviure?
L’assignatura pendent és la distribució. El suport a la creació, si no s’acompanya de distribució, no serveix. Per què ve Peeping Tom cada any? Perquè són bons, però també perquè són barats, ja que el seu govern els ajuda. Aquí això ens falta i, segurament, aquesta peça naixerà i morirà al Mercat de les Flors, perquè després no hi haurà res més. Per això és el meu Rèquiem.
Llavors, serà la teva darrera obra?
Sí.
I podràs deixar de ballar i coreografiar?
Jo no he dit això. El que dic és que serà la última peça produïda d’aquesta manera. La dansa és deficitària i ho serà sempre. Jo ja he patit massa. És com una malaltia que tenen alguns.
Com tu.
No, jo m’he curat i m’interessen moltes altres coses: la recerca del llenguatge, el cos, la poesia, la política… Dir adéu a la dansa no és llençar-me al buit, sinó un hola a un inici fascinant. La nostra cultura ens fa viure d’esquena a la mort i no valora el fracàs, però és important aprendre a transformar-se. No es tracta de passar pàgina, ara cal canviar de llibre.
font:
> https://mercatflors.cat/cellula-2-requiem-nocturn-pere-faura/
press_01:
VÍDEO: Debat
Retrat cultural de la pandèmia
Debat · Quan arribin els marcians · ccma.cat/tv3/alacarta/quan-arribin-els-marcians/
27.Maig.2020